SI VAS AMB CURA DE TU I TENS LA NECESSÀRIA SORT

SI VAS AMB CURA DE TU I TENS LA NECESSÀRIA SORT

passaràs per la vida sense espasmes,

el temps serà homogeni

i les petites coses es tornaran grans esdeveniments,

tot serà previsible  i els que estan al teu voltant

et tindran ben present i no et sentiràs sol,

disposaràs del que et cal per a viure

i sabràs en tot moment que els peixos

viuen sense saber-ho dins de l’aigua

i tu envoltat de l’aire.

 

Si no vas amb la cura suficient de tu

i no disposes de la sort necessària

la teua vida serà plena d’espasmes,

el temps s’allargarà per donar-li cabuda

a esdeveniments extraordinaris que narraràs

com si foren coses petites,

tot serà imprevisible i els que

són al teu voltant potser se n’obliden de tu

i no sàpiguen bé si estàs viu o mort

i de vegades et faltaran les coses que calen per a viure

i l’aigua serà un lloc on s’ofeguen els homes

i l’aire serà un lloc on s’ofeguen els peixos.

Àngel Martínez Moreno:  Llindar de la terra de dracs.

Editorial Germania, 2013

També en AMM: Aplec de dracs, alquimistes i miracles.

Editorial Neopàtria, 2016

 

AVORRIMENT

AVORRIMENT

Hi ha paraules i conceptes que definitivament formen part de la categoria de les desprestigiades. Algunes, com ara la tristesa, la depressió, la melangia, l’angoixa o la desesperança no són de la mateixa mena; no ens resulten atractives en un primer encontre, però disposen de reputació en la literatura i en el pensament oficial. Altres són sospitoses, com per exemple la soledat o l’aïllament, perquè sempre amaguen una certa sospita: què hi haurà en aquesta persona per a que no trobe companyia o l’haja perduda quan finalment l’aconsegueix?

Deixem de banda les paraules de prestigi indiscutible, aquelles que tothom, o quasi, voldria que li foren aplicades sovint: intel·ligència, bonhomia, cooperació, flexibilitat, coherència, reflexió,  i tantes altres que no costarà gaire trobar planerament i sense esforços.

L’avorriment pertany a la classe de paraules més clarament desacreditades, potser sense possibilitat de redempció. Si observem de prop el concepte podem veure com està vinculat a la manca d’estímuls externs que ens permeten ocupar el temps, però també a la incapacitat de la persona per tal de generar estímuls interns que la podrien traure del pou de la inacció, de l’espai del no res de la ment què, en la seua versió agitada, pot degenerar en el desfici. De la rellevància de l’avorriment com un perill real ens fa ser-ne conscients l’advertiment de Fernando Pessoa quan plantejava que el més important que havíem de fer és: distraure’ns de la vida.

Clar que, ben mirat, l’avorriment no és exactament la inacció sinó més aviat aquella situació en què una persona es vol involucrar en una activitat que podria considerar satisfactòria sense aconseguir-ho finalment. Així, com han assenyalat alguns psicòlegs, l’avorriment constitueix una errada en els processos d’atenció. I, com que és una errada en un procés tan bàsic, hauria de ser entrenat ben acuradament des de la infància. Però és una errada funcional, que incita a l’exploració; es tracta, en realitat, del temps en què ha acabat una motivació i encara no n’ha començat una altra, és un període intermedi i necessari.

En general per als xiquets i les xiquetes el món no és avorrit, tenen massa coses per descobrir i no han disposat encara de temps per establir rutines com sí que sol passar amb els adults. Tenen molts centres d’interès a l’abast i molta curiositat encara insatisfeta. Passa però que entre un episodi d’interès i un altre potser es genera un buit que hauran d’aprendre a omplir i travessar l’espai que els separa. Es tracta d’un terreny amb un potencial especialment creatiu, en què la persona ha d’explorar i avaluar, tant l’entorn com els continguts de la seua pròpia ment, per tal de trobar quelcom en què focalitzar l’atenció, triar un objectiu, planificar una aproximació, avaluar els recursos disponibles, organitzar l’acció i encetar-la. Una experiència realment educativa i capaç d’afaiçonar el caràcter i que li serà d’utilitat per a tota la vida per més que, probablement, oblidarà com ha aprés la capacitat.

Potser a l’avorriment li devem les persones bona part de la creativitat i de la capacitat exploratòria de què disposem. Per què hauríem de buscar alguna cosa nova si ja estem distrets amb allò que estem fent?

I, cóm solen respondre els adults davant d’un episodi d’avorriment d’un xiquet? generalment sobreadaptant-se, pensant que si una xiqueta o un xiquet s’avorreix això es una responsabilitat adulta i una mena d’errada en la pràctica educativa. Així, la resposta més habitual és oferir una alternativa de distracció de manera immediata, de entre les moltes de què es disposen, sobretot ara, amb l’abundància de recursos electrònics. Aconseguim d’aquesta manera que s’interrompa el procés d’exploració del nen o de la nena, se li priva d’una experiència que l’ajudaria a aprendre a viure emocions relacionades amb la frustració, saber gestionar-les, i la capacitat d’innovació i creativitat. El resultat que podem esperar seran persones poc creatives, incapaces de posposar l’obtenció dels propis desitjos i expectatives, més dependents de l’estimulació social controlada per altres i, per tant, més fàcils de manipular i difícilment autònoms.

ESCRIPTURA TERAPÈUTICA

ESCRIPTURA TERAPÈUTICA

Potser ens resulta familiar la imatge de l’adolescent escrivint el seu diari o elaborant versos més o menys maldestres per falta de domini de les tècniques necessàries. Segurament busca expressar el seu estat d’ànim, entendre la situació confusa en què es troba, manifestar la seua ràbia contra no se sap bé què, l’angoixa de sentir-se diferent, la frustració de ser rebutjat per algú altre estimat que no correspon a l’estima  malgrat els esforços, o simplement escorcolla en el seu món interior per tal d’entendre`s a si mateix.

El recurs a escriure és habitualment intuïtiu. Sense necessitat d’haver teoritzat sobre la qüestió hom descobreix que escriure proporciona avantatges no sempre previstes: consolació per a la tristesa i la frustració, ordre per als pensaments confusos, calma per a l’ansietat, i moltes altres que s’aniran descobrint al tall que la pràctica de l’escriptura s’instal·la i es consolida com un costum. De vegades tot comença a l’adolescència i, molt sovint, el recurs de l’escriptura com una forma de teràpia es manté durant tota la vida.

Per què el fet d’escriure pot arribar a tenir efectes tan benèfics?

• Permet organitzar el contingut del pensament. Quan pensem ho fem de manera fragmentada i difícilment de forma ordenada i seguint el fil dels arguments. Pensem donant per suposades moltes coses perquè nosaltres en coneguem els antecedents dels temes. Quan escrivim, sense adonar-nos-en, encara que no ho pretenguem, fem el supòsit que algú, quan ho llegirà, hauria d’entendre-ho i, per tant, organitzem les idees de forma que siguen comprensibles. I això ocorre encara que no tinguem la previsió de mostrar a ningú el que hem escrit.
• Facilita que es manifesten les emocions en un entorn protegit i, per tant, no ens cal tenir cap restricció. Ens fa prendre consciencia d’allò que sentim i, sobretot, posar-li nom. Tenir la possibilitat d’anomenar allò que sentim augmenta la percepció de control sobre les emocions que experimentem i és un primer pas per poder gestionar la nostra vida emocional. Així per exemple, quan anomenem la por, no només experimentem por sinó que ens adonem que tenim por i això ens permetrà decidir què ens convé fer: cedir a la por, buscar formes d’allunyar-la, suportar-la i no deixar-nos vèncer per ella, etc. Les emocions així esdevenen sentiments, és a dir, emocions de què en som conscients. Pensem que els gossos, és un exemple, també poden experimentar la por com els humans però no saben que la por és por i, així, no els resulta possible gestionar-la. Els falta la comprensió (la intel·ligència) suficient per reconèixer-la.
• Expressar-nos per escrit ens ajuda a conèixer-nos millor. En escriure hom descobreix aspectes de si mateix que potser no coneixia. S’identifiquen detalls i matisos que ens sorprenen, van apareixent aspectes de la realitat personal que romanien ocults i que formaven part de la dimensió amagada que tots tenim per a nosaltres mateix i ens mostra capacitats què, en descobrir-les, podrem habilitar per emprar-les després.
• Redueix l’ansietat i l’estrés. I això és un dels beneficis que les persones que escriuen busquen més a sovint. És comuna l’experiència d’obtenir una millora en l’estat d’ànim i una considerable calma i assossegament després d’escriure. Com també ens pot passar quan li contem a algú un fet angoixant que estem vivint en un moment concret.
• Algunes formes d’escriptura, es relacionen amb el fet d’escriure sense pensar molt en el contingut que volem reflectir (i que es relacionen amb mètodes d’escriptura automàtica). Aquestes són modalitats capaces de mostrar-nos aspectes de nosaltres mateix, i de la realitat que ens envolta, que facilita l’emergència de solucions creatives a problemes que inicialment podrien semblar sense moltes opcions per a un resultat satisfactori.

Malgrat tot el que hem dit fins al moment, també és ben cert que l’escriptura es pot fer servir per rebolcar-se en el dolor i en l’angoixa, en la desesperança i en el desfici  d’u mateix.

PENSAMENT RADICAL

PENSAMENT RADICAL

Potser pensar és la forma més específica de ser humans. No tenim dubtes que hi ha un bon grapat d’animals que experimenten emocions i algunes d’elles són com  les nostres. Així, els que tenim o hem tingut gossos sabem que poden sentir  alegria o tristesa o por, i per això ens hi identifiquem amb moltes de les seues reaccions i sovint som  capaços d’estimar-los com si fórem de la mateixa espècie. Inclús sabem que poden resoldre alguns problemes pràctics, de forma que moltes voltes ens resulta sorprenent. Però pensar, allò que es diu pensar, estrictament, en temes que suposen alguna abstracció sobre qüestions com ara l’amor, la mort, l’amistat, o sobre com ens afecta i ens condicionen les pors que uns i altres podem arribar a experimentar, això ens ho reservem, almenys de moment, per a nosaltres els humans.

Clar que no és tan senzill com sembla en una primera ullada. Cesare Pavese, un poeta i narrador italià a qui m’estime molt, i que es va suïcidar l’any 1950, va escriure un poemari  titulat Laborare  stanca (treballar cansa) i considere que tenia molta raó. Desprès un amic, que no és poeta però sí un gran observador de la naturalesa humana, m’assenyalava que pensar cansa molt més encara que treballar. Emprem la facultat de pensar per tal de prendre decisions però també per tal de comprendre què passa al nostre voltant o què podem esperar dels altres, per a planificar o per anticipar com seran les coses en el futur més proper o llunyà. Tots aquests assumptes, entre altres, ens són essencials per a la supervivència.

També usem el pensament per intentar comprendre qui som i, de vegades, per trobar algun sentit a la vida que vivim i al nostre estar i ser en el món. Hi ha qui es mostra convençut  que la nostra vida seria prou més fàcil si no ens obstinarem tant a pensar, a intentar contestar preguntes massa difícils i  que a més a més, quan trobem les respostes, no podem estar certs que siguen les correctes. Això, fer esforços per a què, després d’haver-nos cansat més del compte, arribar a la conclusió que no sabem si el resultat es suficientment valuós. Al fet de pensar de vegades li diem calfar-nos el cap, i això ens remet a la idea de consumir energia; i quan en consumim en excés diem que ens fa mal el cap de tant com hem pensat. Definitivament pensar cansa.

Per això, per tal de poder suportar el cansament que pensar ens provoca, adoptem algunes solucions intermèdies, fet que no podem renunciar a pensar de cap manera. La primera solució consisteix a deixar que altres pensen per nosaltres. A la fi els demanem que ens donen, ja construïts i disponibles per al consum immediat, els arguments que legitimen una posició davant la realitat i així ens podem limitar a assumir-los, possessionar-nos-en i fer-los propis. Gent que sap, científics, divulgadors, escriptors, periodistes, tertulians de la ràdio i la televisió, politics, individus especialment respectables de l’entorn personal i social i demés personatges, conformen aquesta mena de gent. Cadascú, en funció de diferents motius i condicionaments, triem per qui ens deixarem influir i busquem les seues opinions i discursos per tal d’aprehendre’ls, deixar-nos guiar per ells i repetir-los quan es tracta de convèncer-nos o mostrar que nosaltres també tenim una opinió formada sobre els assumptes importants. Potser es tracta d’una bona estratègia d’economia d’esforços. Per què caldria que tanta gent pense i es canse si potser prou que ho facen alguns i els altres limitar-se a assolir els resultats com si foren propis?

La segona solució consisteix a simplificar els continguts de tot allò que ha de ser pensat. Les frases fetes i els tòpics sobre les diferents qüestions en són un bon exemple d’açò. El contingut pren la forma de reflexió pregona per més que en realitat no es tracta més que d‘una mena de saviesa envasada i, per dir-ho d’alguna forma, prêt à porter: sempre hi haurà rics i pobres; a la fi tothom busca el seu propi interès; tot és qüestió de deixar passar el temps, que tot ho cura;, per tal que una empresa funcione, cal…; el problema de la vivenda es resoldria  fent…; l’atur s’acabaria si…; per tal de poder pagar les pensions en el futur el que hem de fer és… La bona qüestió és reduir allò que és complex, i només pot explicar-se a través de una multiplicitat de causes en interacció, a una sola causa fonamental i considerar que hi ha una solució específica què, si fóra aplicada decididament, resoldria el problema de manera dràstica i contundent. I si no ho fan (els altres) en realitat és perquè… (i ací podem enumerar una altra col·lecció de frases fetes o de simplificacions).  

Les dues solucions (que pensen els altres i simplificar) són en realitat fórmules ben  intel·ligents d’abordar el problema de la fatiga de pensar. La dificultat és que no són suficients i aleshores ens cal, per abordar temes transcendents i que ens afecten de manera substancial, acudir a formes de pensament més treballoses i cansades però més efectives. Una d’aquestes formes és el pensament radical.

El pensament radical és aquell que fa referència a les arrels, és a dir que és capaç de deixar al descobert els fonaments, no sempre observables en una primera o segona ullada, d’allò que és visible i palès. Per tal d’aconseguir-ho en serà suficient, però no és cosa poca, atendre a tres característiques que, si les reconeixem en la nostra manera de pensar, ens podran indicar que potser estem utilitzant el pensament radical:

1.- Radicalitat en les idees i prudència en l’acció. Tot pot ser pensat, sense cap censura, inclòs allò que sembla que va contra el sentit comú o contra els paradigmes dominants en un determinat context social. També allò que va contra les nostres normes ètiques més pregones. La radicalitat constitueix a identificar les arrels de les coses, tot arribant a comprendre-les en profunditat. No existeix, com ens han repetit, allò que es pot pecar de pensament, paraula, obra i omissió. Això ens deixa sense eixida i, almenys el pensament, hauria de ser absolutament lliure i sense límits. El pecat per pensar és inexistent. El pensament és una eina i les eines no pequen. Podem pensar-ho tot; una altra cosa és fer. En el fer pot haver-hi pecat (o com cadascú vulga anomenar al concepte d’infracció susceptible de generar  algun sentiment de culpabilitat), en el pensar, només anàlisi i comprensió de la realitat.

2.- Saber que la realitat és complexa. Encara que de vegades caiem en la temptació d’aplicar solucions molt simples a problemes complexos, hem de saber que tota simplificació acaba essent, a la fi, una falsificació de la realitat. Sabem que quasi tots els efectes tenen una multiplicitat de causes que l’expliquen, i que totes són imprescindibles per explicar el resultat. Quan en trobem només una de causa, això vol dir que hem de seguir amb la recerca perquè l’hem abandonada massa d’hora, sense haver estat gaire intel·ligents. Que intel·ligència prové del verb llatí intellegere, i significa: entendre. Cal la insistència, doncs.

3.- Tenim esquemes mentals però som capaços de qüestionar-los. Els esquemes ens permetent disposar de mapes de la realitat i per això són ben útils. Tenim idees ben arrelades sobre com han de comportar-se els fills o els pares, com haurien de ser els polítics o com haurien de ser les relacions laborals entre treballadors i empresaris. Però quan la realitat entra en contradicció amb els nostres mapes hauríem d’estar disposats a revisar els mapes, a actualitzar-los. La pràctica de l’escoltar als altres, d’observar i de dialogar, són una bona garantia de l’actualització dels esquemes i mapes de què disposem. Si fa ja molt de temps que mantenim els nostres esquemes  sense revisar-los ni qüestionar-los potser ja va sent l’hora de començar a fer-ho. Tal vegada són precisament aquests esquemes els que ara mateix ocupen el lloc del nostre pensament (radical).

Per tal d’aconseguir no cansar-nos potser ens caldrà anar a poc a poc.

ÉS MOLT SOVINT QUE NO ENS CAL

ÉS MOLT SOVINT QUE NO ENS CAL que les coses

s’acaben i les podem deixar en suspens

per un temps o per sempre.

Si acabem els projectes ens acabem nosaltres.

Sembla com si, de fet, existirem només

perquè cal acabar-los.

Per això de vegades les metes

que ens mantenen acaben amb nosaltres

al mateix temps que moren.

De vedades ens cal, i fóra bo, parar-li

al destí

una emboscada i detenir-lo per obtenir així

un temps fora del còmput previsible,

que ens queden massa coses ara mateix per fer

i no hi ha prou de temps per a morir-se.

I així, la troballa final de la que fou anomenada

lapis philosophorum caldrà que espere encara.

Angel Martínez Moreno:  L’atanor de l’alquimista.

Editorial Germania, 2014

També en AMM: Aplec de Dracs, alquimistes i miracles.

Editorial Neopàtria, 2017

RESILIÈNCIA

RESILIÈNCIA

La primera vegada que vaig treballar amb el concepte de resiliència va ser en abordar diversos estudis que es demanaven perquè persones sotmeses a altíssims riscos psicosocials eren capaces de, malgrat tot, construir una vida bona per a elles mateix i tenir èxit en els seus objectius i propòsits de desenvolupament personal i social. S’estudiaven les biografies de persones que havien  estat criades en zones marginals i s’intentaven desbrinar les característiques i condicions personals que permetien que aquests individus, contràriament al que semblava més previsible, haguessen pogut escapar-se’n d’una fatalitat que semblava inevitable. Per explicar els fets, en un primer moment es va fer referència a condicions innates dels individus. Ara sabem que per a ser resilient, com a tantes altres coses, també s’aprèn. Encara que, com coneixem, no tot aprenentatge es formal i conscient sinó que gran part de tot allò que sabem ho hem après sense adonar-nos-en i de forma intencionada.

Ara mateix definim la resiliència com la capacitat d’una persona per tal d’assumir i gestionar situacions límit, i fins i tot traumàtiques que, per al comú de la gent suposarien obstacles difícilment superables. Dit d’una altra manera: la persona resilient, amb els mateixos recursos, és capaç de gestionar millor les situacions que a altres l’afonarien en la misèria biogràfica.

Al llarg de la meua trajectòria fent de psicòleg clínic he tingut l’ocasió de conèixer algunes persones resilients. Sempre he estat especialment interessat a treballar amb elles. Es tracta de persones que aprenen ràpidament i que apliquen allò que han après, són capaces d’innovar les seues conductes i sempre es mostren obertes a provar noves formes de gestionar els assumptes de què se n’ocupen.

Podria dir-se que la resiliència és un tret de la personalitat d’alguns individus perquè la capacitat de resistir la desgràcia i de superar-la es pot repetir diverses vergades al llarg d’una sola existència humana i es manifesta com una capacitat permanent que, a més a més, es va perfeccionant a través de l’esdevenir biogràfic.

Que fan les persones amb major freqüència que no altres per tal d’aconseguir ser resilients? Ho resumirem a continuació:

• Es tracta de persones avesades a fer introspecció, a mirar dintre seu. Això els permet conèixer bé quines són les seues capacitats i també les seues limitacions i debilitats. Aquest autoconeixement resultarà ser en realitat una condició bàsica i fonamental sense la qual la resiliència no seria possible.
• Són persones sociables i ben conscients de les seues debilitats i carències i per això poden complementar les seues capacitats amb l’ajuda i el suport d’altres. Demanen ajuda quan creuen que la necessiten i estan disposades a ajudar a altres perquè tenen especialment desenvolupat el sentit de la reciprocitat.
• Són persistents en els seus propòsits i no abandonen fàcilment els esforços per aconseguir-los. Mostren una important capacitat de resistència a la frustració, que permet la consistència front al fracàs, i la perseverança. Malgrat tot, encara que tenen clars els seus objectius, són capaces de renunciar-hi i de reformular-los si les circumstàncies així ho imposen. Sovint poden mantenir els propòsits (d’ample espectre i major profunditat) i modificar els objectius (més situacionals, concrets i instrumentals).
• Tenen una relació especial amb el temps. Així, assumeixen el seu passat més que no sempre siga favorable, i de vegades no tant satisfactori com hom desitjaria; però no romanen molt de temps en aqueix pretèrit que, es mire com es mire, és sempre inevitable. L’avenir es percebut en tant que oportunitat: és allà on podran ser aconseguits els propòsits i on es resoldran finalment els problemes. Viuen en el present, l’ací i l’ara (hic et nunc) i és ahí on es produeix la major inversió de recursos i d’esforços.
• En tant que subjectes tenen una visió subjectiva de la realitat (no podria ser d’altra manera) però sempre contrasten aqueixa visió individual amb la què tindria un espectador. Aquesta capacitat de dissociació és imprescindible per tal d’obtenir una imatge objectiva de les situacions que permetrà la pressa de decisions eficaç.
• Intenten controlar les situacions exigents a què estan sotmeses però quan perceben que ja no poden seguir controlant-les ho assumeixen com un fet indefugible i s’adapten a les noves condicions, sense insistir-hi inútilment balafiant les forces i els recursos.
• Són ben conscients de les seues pròpies necessitats, relacionals, emocionals, corporals, intel·lectuals, etc. i s’ocupen de satisfer-les. Només renuncien a tenir cura de si mateix quan és imprescindible.
• Sempre aprenen, i no només dels fracassos, també de l’èxit, i apliquen allò que aprenen de manera immediata i reflexiva.
• Sempre estan disposades a emprar l’humor com un recurs imprescindible per tal de gestionar la frustració i la impotència. Així, l’ humor, és una eina que permet a les persones surar quan la desgràcia reclama el protagonisme absolut.

Com fàcilment es pot observar la resiliència no consisteix més que en una sèrie d’hàbits que determinen la forma de viure. Ah! i no cal aplicar-lo tots alhora, almenys en un primer moment.

CREENCES I CONVICCIONS

CREENCES I CONVICCIONS

Una de les conseqüències més importants del fet que les persones siguem éssers socials és que també som molt previsibles en tot allò que fem i en tot allò que pensem i sentim. Si no fórem previsibles, viure en societat seria impossible. Aquesta és una veritat que podem constatar de manera immediata només pensant què seria de nosaltres si les persones del nostre voltant més proper deixaren de comportar-se com esperem que ho facen, si actuaren en funció dels seus impulsos de cada moment o si fórem desconeixedors dels seus valors, les seues conviccions i prioritats en la vida i en relació a nosaltres mateix.

La forma més elemental de fer previsible el comportament humà consisteix a establir normes i un sistema de sancions que garanteixen, fins on resulta possible, el seu acompliment. Clar que tot sistema de normes i control requereix una logística, no sempre disponible, per tal que siga operatiu. En la pràctica cal garantir l’acompliment de les normes, fins i tot quan la conducta dels individus no és observable pels demés i quan, per tant, no pot ser externament controlada. Així, l’evolució bio-psico-social ha anat construint en les societats humanes una obra mestra  del control que permet la vigilància de la conducta humana sense la necessitat imperiosa de la presència d’altres. Les religions van dissenyar l’artefacte del pecat per tal de facilitar l’autoinspecció amb el suport inestimable de la por (a la condemnació eterna) i de la consciència que és capaç de fer que el transgressor de la norma es senta culpable i no el deixe dormir amb la tranquil·litat que a tothom li caldria.

Sigmund Freud li va donar una pàtina científica a la idea i, en formular el concepte de Superjò, va mostrar tota la seua lucidesa explicant com les normes es reprodueixen socialment fins instal·lar-se com un gendarme intern en la ment de cadascú de nosaltres. A tal efecte, l’aplicació de criteris d’economia d’escala dels sistemes de control social ha estat capaç de generar la màxima eficiència i eficàcia: cada individu es controla a sí mateix i les normes es propaguen a través de mètodes subtils que permeten l’entrada en la nostra ment, sense resistència i amb totes les facilitats per instal·lar-s’hi. Contractem al guardià i li paguem amb els nostres diners en forma d’esforços per ser coherents amb els valors dominants; i li permetem que ens castigue a través del malestar i de la culpa quan no ens comportem com déu mana. Clar que el sistema fa aigües de vegades i per això també hi ha la policia, els jutges, o les males llengües dels zeladors de les distintes ortodòxies socials.

El contingut material dels sistemes de control de les religions i del Superjò  de Freud són les  creences, i així són fonamentals per tal de fer previsibles les persones. Per això l’educació (algú l’ha anomenada sistema de domesticació social) destina molts esforços i recursos a instal·lar creences i conviccions en la ment dels infants. Una part molt important del que es fa amb els xiquets i xiquetes consisteix a incorporar creences les quals molt sovint adquireixen la forma de valors què, si s’assumeixen, augmenten la probabilitat de ser acollits, estimats i ben preuats per la gent dels seus entorns socials més pròxims.  Es tracta d’afirmacions que considerem certes sense haver-les sotmès a un  procés previ de racionalització, verificació i  argumentació crítica. S’hi instal·len i, generalment, es mantenen actives durant tota l’existència de les persones. Això fa, sovint, que quan les societats canvien molt ràpidament, algunes generacions puguen quedar fàcilment desfasades. Les creences, a més de proporcionar previsibilitat al comportament dels individus, també ens sotmeten a una sèrie de restriccions en la nostra capacitat d’actuació i autonomia personal.

Tot no són beneficis el què ens produeixen les creences i conviccions. Per a cadascun dels rols que assumim en la vida hi ha una sèrie de creences que els acompanyen i els afaiçonen: mare, pare, fill, filla, dona, home, treballador, amiga, empresària, professor, afiliat a un partit polític, ciutadana, persona, alumne, veí, etc. Tots els rols comporten una sèrie de creences que assumim en assumir el rol i que acceptem, sovint, sense cap mena de crítica, que  no és altra cosa que sotmetre qualsevol cosa a una sèrie de criteris, preferiblement d’índole racional. Així una fórmula típica és la que mostra aquest aspecte:  Una dona com cal ha de ser … i s’ha de comportar…; un treballador com cal ha de ser…. i s’ha de comportar….; un fill o filla com cal ha de ser… i s’ha de comportar…; i així indefinidament fins establir les pautes pertinents per a quasi que tots els àmbits de la vida.

Per una banda, el sistema de creences i conviccions ens dibuixa un mapa ben clar de què cal fer i què evitar en la nostra vida. Por altra banda, ens sotmet a tota una sèrie de restriccions que dificultaran l’exercici de la pròpia autonomia personal, condicionant el nostre pensament i dificultant que la racionalitat s’aplique a situacions fonamentals de la biografia de cadascú de nosaltres.

El desenvolupament de les persones, en tant que individus autònoms, requereix el necessari qüestionament de les creences inoculades. I això obliga a un  procés de digestió mental. Si en el cas dels aliments després d’ingerir-los integrem algunes de les seues substancies (nutrients) i en descartem altres (excrements), amb les creences i conviccions ens caldria fer el mateix: sotmetre-les a criteris de racionalitat que ens permeten diferenciar allò profitós d’allò que esdevé només una sobrecàrrega capaç de produir paràlisi vital en molts casos. Si, un bon fill ha de ser … i cal que es comporte… podem preguntar-nos: sempre? siga quina siga la conseqüència previsible? independentment de com s’haja comportat el  pare o la mare?… A través de les preguntes podem matisar les creences i les conviccions més arrelades i aparentment inflexibles. Ens permetrà identificar i mantenir els elements capaços de nodrir-nos i desfer-nos del que sobra, dels excrements. És indefugible, el procés d’alliberament i de creixement personal passa per qüestionar les creences. Que ja es sabut això de: qui no caga rebenta (o no).

Alguns decideixen esdevenir descreguts de quasi tot però és ben sabut que qüestionar les creences i conviccions ben establertes pot causar problemes de aïllament, d’acceptació social i de sociabilitat. Clar que potser també podem decidir que la ignorància o la assumpció acrítica de les pròpies creences i conviccions té avantatges massa importants com per renunciar-hi només a canvi d’alguns bocins d’autonomia i consciència personal.

 

VERITAT

VERITAT

Encara que potser semble mentida, en la filosofia i en la ciència no està gens clar allò que puga ser la veritat. Conèixer-la és, probablement, una aspiració tan antiga com el propi pensament. És ben possible que el pensament haja de ser considerat com una eina per tal de trobar la veritat, per a discriminar allò fals i distingir-ho del que és vertader. Una preocupació per a tots sempre o, si més no, de quan en quan: per als jutges, els científics i la gent corrent com nosaltres mateix.

Si haguéssem de fer categories entre els científics, considerant la seua posició respecte a la veritat, podríem distingir entre els anomenats positivistes, que entenen que la veritat està en algun lloc fora de la ment humana, com esperant a ser descoberta i només ens cal tenir paciència, insistència, i un bon mètode per acabar coneixent-la; i aquells altres  que dubten de la capacitat humana per accedir al que efectivament siga la realitat vertadera de debò.

Aquests darrers, que han estat anomenats constructivistes, donen per entès que la realitat no pot ser coneguda veritablement, que només accedim a ella de manera deficient i de la única forma que ens permeten les nostres condicions, tan limitades, de percepció i de raonament. Així, com que no podem conèixer la realitat, construïm mapes per orientar-nos-hi o, com diuen ara, narracions sobre ella. Ens resignem a que els mapes ens permeten, d’alguna manera, fer prediccions que s’acompleixen i els acceptem, almenys fins que trobem una altra narració que prometa més possibilitats profètiques. Mapes que han de reflectir, d’alguna manera, una realitat que desconeixem però que ens han de facultar a recórrer un territori que, lluny de ser conegut, és només sospitat.

Després de  tot  hi ha qui pensa que la ciència hauria de ser més humil i avenir-se, únicament,  a produir models  que representen la realitat desconeguda per tal d’anticipar, el més exactament possible, el seu comportament. Si passa X en aquestes circumstàncies concretes, podem esperar que la conseqüència serà Y. Tot un exercici de modèstia epistemològica la dels constructivistes.

Potser no és difícil d’entendre que un arbre, per exemple, no pot ser percebut de la mateixa manera ni significar el mateix per a una formiga que per a una persona; com tampoc un cos humà constitueix la mateixa referència per a una cèl·lula que hi forma part com per al nostre veí del pis de dalt del nostre.

Clar que, sense necessitat de centrar-nos en  qüestions tan serioses, respectables i solemnes com puga ser la ciència, trobem moltes altres situacions que ens permetran tenir consciència de com una mateixa realitat és percebuda de manera distinta. Quan assistim a un debat públic o a una conferència, per exemple, no recordarem, dues hores després, més d’un 15% del contingut que hem escoltat. I els diferents espectadors no és molt probable que coincideixen en el 15% del contingut recordat. Sovint podria dir-se que han assistit a esdeveniments diferents, malgrat que, segons sembla, coincidents en el temps i en l’espai.

Quan es tracta de relacions interpersonals o intergrupals el resultat pot  acabar essent especialment conflictiu i podem començar a discutir si una de les parts ha dit o no determinada cosa o si la intenció amb què s’ha dit era aquesta o l’altra. Alguns conflictes poden tenir ací el seu origen o la seua continuació. Trobar l’objectivitat absoluta en les relacions interpersonals sembla sovint impossible o, almenys, ben difícil. Potser no ens cal sempre l’objectivitat i, fet que som subjectes, la subjectivitat és inevitable. La màxima aspiració que podem tenir és probablement la intersubjectivitat, una mena d’acord entre subjectes en què les coses són de determinada manera, una mena de consens per decidir que el què ha passat és el què ha passat o el què és, és el què és. Consens, més o menys precari; potser siga suficient.

Com que les coses són com són i hem d’assumir les nostres limitacions podríem dir, per tal de considerar que tenim una comprensió suficient d’un fet social concret, que el coneixem quan som capaços de descriure’l des de tres posicions diferents. Aquest plantejament compta amb una certa tradició en l’àmbit de la psicologia i resulta ben útil. Des de la posició ú (1) podem descriure la situació considerant únicament el nostre punt de vista, inclosos els nostres biaixos i prejudicis, sense tenir en compte els punts de vista dels altres. Cal ací que ens centrem en com són les coses vistes des de nosaltres com si la nostra fóra la única possibilitat de percepció i coneixement.

Des de la posició dos (2) hauríem de descriure la situació que pretenem comprendre des del punt de vista de l’altra persona (o les altres si en són més d’una). Es tracta de descriure com són les coses tal com es veuen des de l’altra part. Segurament s’hi observen coses que resultaven invisibles des de la posició ú i podrem entendre perquè l’altre diu les coses que diu o pensa les coses que pensa. Nosaltres també diríem les mateixes si estiguéssem en el seu lloc i veiéssem les coses com  l’altre les veu.

La posició tres (3) completa les anteriors i consisteix a veure la situació com ho faria un espectador neutral i indiferent als actors implicats. Per tal de considerar el valor d’aquesta tercera posició només ens cal recordar com podem trobar trivials situacions i conflictes en què ens hem implicat després que passe un temps suficient, o com ens confessem incapaços d’entendre que altres es capfiquen en esdeveniments i episodis que valorem com absurds quan ens els conten. Clar que si no som protagonistes directes tampoc no tenim la mateixa implicació emocional.

Sí, potser siga una bona opció considerar que comprenem una situació quan som capaços de descriure-la des de les tres posicions d’observació possibles. Ja sabem que no és la veritat objectiva i sacralitzada que es podria escriure en majúscula però no negareu que, a efectes pràctics, es tracta d’un succedani profitós i que se n’aproxima prou.

FENT RECOMPTE

FENT RECOMPTE, fa ja molts anys que menge por.

Em desdejune una por indefinida i un tant aigualida,

esmorze la por amb l’entrepà de mig matí

i prenc por a les postres del dinar

berene por i sope, escassament, amb por, perquè cal

mantenir-se saludable i en forma.

 

No em queixe de la por que fins ara he menjat

adreçada amb mil altres aliments saborosos.

Es pren regularment i abundosa fins que arriba el moment

que no es senta la seua presència, que a la fi tot fa sabor a por

i la por no s’hi sent i així pot engolir-se sense que faça oix

 

I la por proporciona avantatges ben útils

amb la por et fas home o dona de profit

o compres una casa per tenir sempre on viure,

o per tenir un lloc en el qual caure mort,

i que el lloc siga teu, i viatges perquè ja saps

que tu no ets ningú si no has eixit de casa.

I pots també amb la por deixar de fumar

o ficar mida als aliments amb greix

i adquireixes allò que diuen valors i sentiments dels bons

i estalvies per a l’endemà i esperes l’endemà

i no saps si el reconeixeràs quan arribarà

i si podràs dir-li: tu ets l’endemà, és a tu a qui esperava

per gastar els estalvis i desempallegar-me de la por.

I la por és ben útil.

Àngel Martínez Moreno:  Llindar de la terra de dracs.

Editorial Germania, 2013

També en AMM: Aplec de dracs, alquimistes i miracles.

Editorial Neopàtria, 2016

LLIBERTAT

LLIBERTAT

Jean Paul Sartre va plantejar que les persones estàvem condemnades a ser lliures pel simple fet de tenir consciencia. Sembla que no és possible percebre’ns a  nosaltres mateix sense llibertat. I l’exercici de la llibertat comporta una dosi considerable d’angoixa i així és que no podem fugir de l’angoixa. Com que els gossos, els gats i les raboses no són autoconscients sembla que no tenen les mateixes exigències de llibertat. Clar que ningú no els ha preguntat. També deia Sartre que la llibertat es manifesta especialment en les situacions límit i això ho va demostrar quan es va permetre la llibertat de renunciar al premi Nobel en 1964.

Lenin des d’un angle molt diferent al de Sartre proclamava allò què: llibertat sí però, per a deslliurar-se’n de qui?, per a fer què? Se m’acut que és com si per tal d’accedir a una determinada quantitat de diners fóra imprescindible justificar: per anar on? per a gastar-los en què?

Erich Fromm ens va fer caure en el compte, com també havia insinuat Sartre, que potser la llibertat ens farà por si, a més de proclamar-la o reclamar-la, en fem us pràctic. Ja va indicar-nos, i va haver de viure-ho ell mateix, que optar per la llibertat, més enllà de les paraules o de les declaracions de principis pot comportar, i habitualment ho fa, l’aïllament, la incomprensió i la soledat.

Isaiah Berlin, un pensador jueu nascut a Letònia i empeltat de britànic, va seccionar la idea mateix de la llibertat aprofundint en una distinció, que també han fet altres, entre llibertat negativa i positiva. La negativa seria la que se’n deriva del fet que ningú ni res s’oposa a la nostra capacitat de pensar o actuar; la positiva fa referència a la capacitat per a decidir i modificar el nostre entorn, per prendre iniciatives que ens permeten determinar el nostre camí d’una manera activa. Sovint moltes persones reclamen la llibertat negativa (no deixa de ser una condició mínima de la dignitat humana) i en molt poques ocasions utilitzen la llibertat positiva. Decidir és difícil i, com sabem, pot comportar una certa angoixa per a la què no sempre hem aconseguit l’entrenament suficient.

Quan decidim, generalment es produeix un cert penediment posterior a la decisió. I això no és tant per l’opció que hem pres com per totes les alternatives que no hem utilitzat. És com si allò que mai no hem tingut, ara, després de no haver-ho volgut, o almenys d’haver considerat la possibilitat d’obtenir-ho, ho consideréssem una pèrdua. I una pèrdua sempre implica, d’alguna manera, un dol. He conegut gent que trenta anys després d’una decisió encara trauen a la conversa, amb regularitat insistent, com ara viurien molt millor si, en el seu moment, la seua tria hagués sigut una altra distinta a la què van fer efectivament. Així, les decisions no és només que provoquen pèrdues sinó que també poden tenir el poder d’ancorar-nos al passat en bona mesura. Algú de qui no recorde el nom va dir que som el resultat de les decisions que hem pres. O de les que no hem pres, podríem també dir.

No ens considerem ingenus  i tenim sospites més que fonamentades per pensar que això de la llibertat té tota la pinta i la fisonomia de ser un mite. Ja és sabut que un mite és una mena de conte que no podem considerar literalment veritable.  Però també és ben cert que els mites fan la seua funció i són sovint imprescindibles per explicar-nos a nosaltres mateix i per donar sentit a una part, almenys, del que pensem i fem. Els meus dubtes respecte a la naturalesa mítica de la llibertat es refereixen ací a l’àmbit individual i interpersonal i no tant  al col·lectiu, jurídic i polític, on la idea mateix de llibertat forma part del sistema i tot aquest cauria si no existís. Només un exemple: en nom de què  condemnaríem a un assassí si no poguéssem considerar que la seua acció ha estat conseqüència d’un acte lliure i susceptible, per tant, d’implicar algun tipus de responsabilitat personal?

Ens cal el mite, almenys  el de la llibertat. També ens pot venir molt bé i ser molt útil considerar que, en realitat, és només que això, un mite. Ens permetrà defugir i conjurar la por a haver d’usar-la i així la dissonància que seria capaç de provocar-nos. La idea de la llibertat és ben útil, el mite de la llibertat ho és potser encara més.

Malgrat que Lenin no sembla a hores d’ara el personatge més prestigiós, influent  i reputat d’aquest moment històric, podem deixar-nos interpel·lar per les seues paraules. Pensant en nosaltres mateix en tant que individus i éssers personals:  llibertat sí però, per a fer què?