RESILIÈNCIA

RESILIÈNCIA

La primera vegada que vaig treballar amb el concepte de resiliència va ser en abordar diversos estudis que es demanaven perquè persones sotmeses a altíssims riscos psicosocials eren capaces de, malgrat tot, construir una vida bona per a elles mateix i tenir èxit en els seus objectius i propòsits de desenvolupament personal i social. S’estudiaven les biografies de persones que havien  estat criades en zones marginals i s’intentaven desbrinar les característiques i condicions personals que permetien que aquests individus, contràriament al que semblava més previsible, haguessen pogut escapar-se’n d’una fatalitat que semblava inevitable. Per explicar els fets, en un primer moment es va fer referència a condicions innates dels individus. Ara sabem que per a ser resilient, com a tantes altres coses, també s’aprèn. Encara que, com coneixem, no tot aprenentatge es formal i conscient sinó que gran part de tot allò que sabem ho hem après sense adonar-nos-en i de forma intencionada.

Ara mateix definim la resiliència com la capacitat d’una persona per tal d’assumir i gestionar situacions límit, i fins i tot traumàtiques que, per al comú de la gent suposarien obstacles difícilment superables. Dit d’una altra manera: la persona resilient, amb els mateixos recursos, és capaç de gestionar millor les situacions que a altres l’afonarien en la misèria biogràfica.

Al llarg de la meua trajectòria fent de psicòleg clínic he tingut l’ocasió de conèixer algunes persones resilients. Sempre he estat especialment interessat a treballar amb elles. Es tracta de persones que aprenen ràpidament i que apliquen allò que han après, són capaces d’innovar les seues conductes i sempre es mostren obertes a provar noves formes de gestionar els assumptes de què se n’ocupen.

Podria dir-se que la resiliència és un tret de la personalitat d’alguns individus perquè la capacitat de resistir la desgràcia i de superar-la es pot repetir diverses vergades al llarg d’una sola existència humana i es manifesta com una capacitat permanent que, a més a més, es va perfeccionant a través de l’esdevenir biogràfic.

Que fan les persones amb major freqüència que no altres per tal d’aconseguir ser resilients? Ho resumirem a continuació:

  • Es tracta de persones avesades a fer introspecció, a mirar dintre seu. Això els permet conèixer bé quines són les seues capacitats i també les seues limitacions i debilitats. Aquest autoconeixement resultarà ser en realitat una condició bàsica i fonamental sense la qual la resiliència no seria possible.
  • Són persones sociables i ben conscients de les seues debilitats i carències i per això poden complementar les seues capacitats amb l’ajuda i el suport d’altres. Demanen ajuda quan creuen que la necessiten i estan disposades a ajudar a altres perquè tenen especialment desenvolupat el sentit de la reciprocitat.
  • Són persistents en els seus propòsits i no abandonen fàcilment els esforços per aconseguir-los. Mostren una important capacitat de resistència a la frustració, que permet la consistència front al fracàs, i la perseverança. Malgrat tot, encara que tenen clars els seus objectius, són capaces de renunciar-hi i de reformular-los si les circumstàncies així ho imposen. Sovint poden mantenir els propòsits (d’ample espectre i major profunditat) i modificar els objectius (més situacionals, concrets i instrumentals).
  • Tenen una relació especial amb el temps. Així, assumeixen el seu passat més que no sempre siga favorable, i de vegades no tant satisfactori com hom desitjaria; però no romanen molt de temps en aqueix pretèrit que, es mire com es mire, és sempre inevitable. L’avenir es percebut en tant que oportunitat: és allà on podran ser aconseguits els propòsits i on es resoldran finalment els problemes. Viuen en el present, l’ací i l’ara (hic et nunc) i és ahí on es produeix la major inversió de recursos i d’esforços.
  • En tant que subjectes tenen una visió subjectiva de la realitat (no podria ser d’altra manera) però sempre contrasten aqueixa visió individual amb la què tindria un espectador. Aquesta capacitat de dissociació és imprescindible per tal d’obtenir una imatge objectiva de les situacions que permetrà la pressa de decisions eficaç.
  • Intenten controlar les situacions exigents a què estan sotmeses però quan perceben que ja no poden seguir controlant-les ho assumeixen com un fet indefugible i s’adapten a les noves condicions, sense insistir-hi inútilment balafiant les forces i els recursos.
  • Són ben conscients de les seues pròpies necessitats, relacionals, emocionals, corporals, intel·lectuals, etc. i s’ocupen de satisfer-les. Només renuncien a tenir cura de si mateix quan és imprescindible.
  • Sempre aprenen, i no només dels fracassos, també de l’èxit, i apliquen allò que aprenen de manera immediata i reflexiva.
  • Sempre estan disposades a emprar l’humor com un recurs imprescindible per tal de gestionar la frustració i la impotència. Així, l’ humor, és una eina que permet a les persones surar quan la desgràcia reclama el protagonisme absolut.

Com fàcilment es pot observar la resiliència no consisteix més que en una sèrie d’hàbits que determinen la forma de viure. Ah! i no cal aplicar-lo tots alhora, almenys en un primer moment.

Anuncis

CREENCES I CONVICCIONS

CREENCES I CONVICCIONS

Una de les conseqüències més importants del fet que les persones siguem éssers socials és que també som molt previsibles en tot allò que fem i en tot allò que pensem i sentim. Si no fórem previsibles, viure en societat seria impossible. Aquesta és una veritat que podem constatar de manera immediata només pensant què seria de nosaltres si les persones del nostre voltant més proper deixaren de comportar-se com esperem que ho facen, si actuaren en funció dels seus impulsos de cada moment o si fórem desconeixedors dels seus valors, les seues conviccions i prioritats en la vida i en relació a nosaltres mateix.

La forma més elemental de fer previsible el comportament humà consisteix a establir normes i un sistema de sancions que garanteixen, fins on resulta possible, el seu acompliment. Clar que tot sistema de normes i control requereix una logística, no sempre disponible, per tal que siga operatiu. En la pràctica cal garantir l’acompliment de les normes, fins i tot quan la conducta dels individus no és observable pels demés i quan, per tant, no pot ser externament controlada. Així, l’evolució bio-psico-social ha anat construint en les societats humanes una obra mestra  del control que permet la vigilància de la conducta humana sense la necessitat imperiosa de la presència d’altres. Les religions van dissenyar l’artefacte del pecat per tal de facilitar l’autoinspecció amb el suport inestimable de la por (a la condemnació eterna) i de la consciència que és capaç de fer que el transgressor de la norma es senta culpable i no el deixe dormir amb la tranquil·litat que a tothom li caldria.

Sigmund Freud li va donar una pàtina científica a la idea i, en formular el concepte de Superjò, va mostrar tota la seua lucidesa explicant com les normes es reprodueixen socialment fins instal·lar-se com un gendarme intern en la ment de cadascú de nosaltres. A tal efecte, l’aplicació de criteris d’economia d’escala dels sistemes de control social ha estat capaç de generar la màxima eficiència i eficàcia: cada individu es controla a sí mateix i les normes es propaguen a través de mètodes subtils que permeten l’entrada en la nostra ment, sense resistència i amb totes les facilitats per instal·lar-s’hi. Contractem al guardià i li paguem amb els nostres diners en forma d’esforços per ser coherents amb els valors dominants; i li permetem que ens castigue a través del malestar i de la culpa quan no ens comportem com déu mana. Clar que el sistema fa aigües de vegades i per això també hi ha la policia, els jutges, o les males llengües dels zeladors de les distintes ortodòxies socials.

El contingut material dels sistemes de control de les religions i del Superjò  de Freud són les  creences, i així són fonamentals per tal de fer previsibles les persones. Per això l’educació (algú l’ha anomenada sistema de domesticació social) destina molts esforços i recursos a instal·lar creences i conviccions en la ment dels infants. Una part molt important del que es fa amb els xiquets i xiquetes consisteix a incorporar creences les quals molt sovint adquireixen la forma de valors què, si s’assumeixen, augmenten la probabilitat de ser acollits, estimats i ben preuats per la gent dels seus entorns socials més pròxims.  Es tracta d’afirmacions que considerem certes sense haver-les sotmès a un  procés previ de racionalització, verificació i  argumentació crítica. S’hi instal·len i, generalment, es mantenen actives durant tota l’existència de les persones. Això fa, sovint, que quan les societats canvien molt ràpidament, algunes generacions puguen quedar fàcilment desfasades. Les creences, a més de proporcionar previsibilitat al comportament dels individus, també ens sotmeten a una sèrie de restriccions en la nostra capacitat d’actuació i autonomia personal.

Tot no són beneficis el què ens produeixen les creences i conviccions. Per a cadascun dels rols que assumim en la vida hi ha una sèrie de creences que els acompanyen i els afaiçonen: mare, pare, fill, filla, dona, home, treballador, amiga, empresària, professor, afiliat a un partit polític, ciutadana, persona, alumne, veí, etc. Tots els rols comporten una sèrie de creences que assumim en assumir el rol i que acceptem, sovint, sense cap mena de crítica, que  no és altra cosa que sotmetre qualsevol cosa a una sèrie de criteris, preferiblement d’índole racional. Així una fórmula típica és la que mostra aquest aspecte:  Una dona com cal ha de ser … i s’ha de comportar…; un treballador com cal ha de ser…. i s’ha de comportar….; un fill o filla com cal ha de ser… i s’ha de comportar…; i així indefinidament fins establir les pautes pertinents per a quasi que tots els àmbits de la vida.

Per una banda, el sistema de creences i conviccions ens dibuixa un mapa ben clar de què cal fer i què evitar en la nostra vida. Por altra banda, ens sotmet a tota una sèrie de restriccions que dificultaran l’exercici de la pròpia autonomia personal, condicionant el nostre pensament i dificultant que la racionalitat s’aplique a situacions fonamentals de la biografia de cadascú de nosaltres.

El desenvolupament de les persones, en tant que individus autònoms, requereix el necessari qüestionament de les creences inoculades. I això obliga a un  procés de digestió mental. Si en el cas dels aliments després d’ingerir-los integrem algunes de les seues substancies (nutrients) i en descartem altres (excrements), amb les creences i conviccions ens caldria fer el mateix: sotmetre-les a criteris de racionalitat que ens permeten diferenciar allò profitós d’allò que esdevé només una sobrecàrrega capaç de produir paràlisi vital en molts casos. Si, un bon fill ha de ser … i cal que es comporte… podem preguntar-nos: sempre? siga quina siga la conseqüència previsible? independentment de com s’haja comportat el  pare o la mare?… A través de les preguntes podem matisar les creences i les conviccions més arrelades i aparentment inflexibles. Ens permetrà identificar i mantenir els elements capaços de nodrir-nos i desfer-nos del que sobra, dels excrements. És indefugible, el procés d’alliberament i de creixement personal passa per qüestionar les creences. Que ja es sabut això de: qui no caga rebenta (o no).

Alguns decideixen esdevenir descreguts de quasi tot però és ben sabut que qüestionar les creences i conviccions ben establertes pot causar problemes de aïllament, d’acceptació social i de sociabilitat. Clar que potser també podem decidir que la ignorància o la assumpció acrítica de les pròpies creences i conviccions té avantatges massa importants com per renunciar-hi només a canvi d’alguns bocins d’autonomia i consciència personal.

 

VERITAT

Resultat d'imatges de ilusiones opticas. imagenes gratuitas

VERITAT

Encara que potser semble mentida, en la filosofia i en la ciència no està gens clar allò que puga ser la veritat. Conèixer-la és, probablement, una aspiració tan antiga com el propi pensament. És ben possible que el pensament haja de ser considerat com una eina per tal de trobar la veritat, per a discriminar allò fals i distingir-ho del que és vertader. Una preocupació per a tots sempre o, si més no, de quan en quan: per als jutges, els científics i la gent corrent com nosaltres mateix.

Si haguéssem de fer categories entre els científics, considerant la seua posició respecte a la veritat, podríem distingir entre els anomenats positivistes, que entenen que la veritat està en algun lloc fora de la ment humana, com esperant a ser descoberta i només ens cal tenir paciència, insistència, i un bon mètode per acabar coneixent-la; i aquells altres  que dubten de la capacitat humana per accedir al que efectivament siga la realitat vertadera de debò.

Aquests darrers, que han estat anomenats constructivistes, donen per entès que la realitat no pot ser coneguda veritablement, que només accedim a ella de manera deficient i de la única forma que ens permeten les nostres condicions, tan limitades, de percepció i de raonament. Així, com que no podem conèixer la realitat, construïm mapes per orientar-nos-hi o, com diuen ara, narracions sobre ella. Ens resignem a que els mapes ens permeten, d’alguna manera, fer prediccions que s’acompleixen i els acceptem, almenys fins que trobem una altra narració que prometa més possibilitats profètiques. Mapes que han de reflectir, d’alguna manera, una realitat que desconeixem però que ens han de facultar a recórrer un territori que, lluny de ser conegut, és només sospitat.

Després de  tot  hi ha qui pensa que la ciència hauria de ser més humil i avenir-se, únicament,  a produir models  que representen la realitat desconeguda per tal d’anticipar, el més exactament possible, el seu comportament. Si passa X en aquestes circumstàncies concretes, podem esperar que la conseqüència serà Y. Tot un exercici de modèstia epistemològica la dels constructivistes.

Potser no és difícil d’entendre que un arbre, per exemple, no pot ser percebut de la mateixa manera ni significar el mateix per a una formiga que per a una persona; com tampoc un cos humà constitueix la mateixa referència per a una cèl·lula que hi forma part com per al nostre veí del pis de dalt del nostre.

Clar que, sense necessitat de centrar-nos en  qüestions tan serioses, respectables i solemnes com puga ser la ciència, trobem moltes altres situacions que ens permetran tenir consciència de com una mateixa realitat és percebuda de manera distinta. Quan assistim a un debat públic o a una conferència, per exemple, no recordarem, dues hores després, més d’un 15% del contingut que hem escoltat. I els diferents espectadors no és molt probable que coincideixen en el 15% del contingut recordat. Sovint podria dir-se que han assistit a esdeveniments diferents, malgrat que, segons sembla, coincidents en el temps i en l’espai.

Quan es tracta de relacions interpersonals o intergrupals el resultat pot  acabar essent especialment conflictiu i podem començar a discutir si una de les parts ha dit o no determinada cosa o si la intenció amb què s’ha dit era aquesta o l’altra. Alguns conflictes poden tenir ací el seu origen o la seua continuació. Trobar l’objectivitat absoluta en les relacions interpersonals sembla sovint impossible o, almenys, ben difícil. Potser no ens cal sempre l’objectivitat i, fet que som subjectes, la subjectivitat és inevitable. La màxima aspiració que podem tenir és probablement la intersubjectivitat, una mena d’acord entre subjectes en què les coses són de determinada manera, una mena de consens per decidir que el què ha passat és el què ha passat o el què és, és el què és. Consens, més o menys precari; potser siga suficient.

Com que les coses són com són i hem d’assumir les nostres limitacions podríem dir, per tal de considerar que tenim una comprensió suficient d’un fet social concret, que el coneixem quan som capaços de descriure’l des de tres posicions diferents. Aquest plantejament compta amb una certa tradició en l’àmbit de la psicologia i resulta ben útil. Des de la posició ú (1) podem descriure la situació considerant únicament el nostre punt de vista, inclosos els nostres biaixos i prejudicis, sense tenir en compte els punts de vista dels altres. Cal ací que ens centrem en com són les coses vistes des de nosaltres com si la nostra fóra la única possibilitat de percepció i coneixement.

Des de la posició dos (2) hauríem de descriure la situació que pretenem comprendre des del punt de vista de l’altra persona (o les altres si en són més d’una). Es tracta de descriure com són les coses tal com es veuen des de l’altra part. Segurament s’hi observen coses que resultaven invisibles des de la posició ú i podrem entendre perquè l’altre diu les coses que diu o pensa les coses que pensa. Nosaltres també diríem les mateixes si estiguéssem en el seu lloc i veiéssem les coses com  l’altre les veu.

La posició tres (3) completa les anteriors i consisteix a veure la situació com ho faria un espectador neutral i indiferent als actors implicats. Per tal de considerar el valor d’aquesta tercera posició només ens cal recordar com podem trobar trivials situacions i conflictes en què ens hem implicat després que passe un temps suficient, o com ens confessem incapaços d’entendre que altres es capfiquen en esdeveniments i episodis que valorem com absurds quan ens els conten. Clar que si no som protagonistes directes tampoc no tenim la mateixa implicació emocional.

Sí, potser siga una bona opció considerar que comprenem una situació quan som capaços de descriure-la des de les tres posicions d’observació possibles. Ja sabem que no és la veritat objectiva i sacralitzada que es podria escriure en majúscula però no negareu que, a efectes pràctics, es tracta d’un succedani profitós i que se n’aproxima prou.