AVORRIMENT
Hi ha paraules i conceptes que definitivament formen part de la categoria de les desprestigiades. Algunes, com ara la tristesa, la depressió, la melangia, l’angoixa o la desesperança no són de la mateixa mena; no ens resulten atractives en un primer encontre, però disposen de reputació en la literatura i en el pensament oficial. Altres són sospitoses, com per exemple la soledat o l’aïllament, perquè sempre amaguen una certa sospita: què hi haurà en aquesta persona per a que no trobe companyia o l’haja perduda quan finalment l’aconsegueix?
Deixem de banda les paraules de prestigi indiscutible, aquelles que tothom, o quasi, voldria que li foren aplicades sovint: intel·ligència, bonhomia, cooperació, flexibilitat, coherència, reflexió, i tantes altres que no costarà gaire trobar planerament i sense esforços.
L’avorriment pertany a la classe de paraules més clarament desacreditades, potser sense possibilitat de redempció. Si observem de prop el concepte podem veure com està vinculat a la manca d’estímuls externs que ens permeten ocupar el temps, però també a la incapacitat de la persona per tal de generar estímuls interns que la podrien traure del pou de la inacció, de l’espai del no res de la ment què, en la seua versió agitada, pot degenerar en el desfici. De la rellevància de l’avorriment com un perill real ens fa ser-ne conscients l’advertiment de Fernando Pessoa quan plantejava que el més important que havíem de fer és: distraure’ns de la vida.
Clar que, ben mirat, l’avorriment no és exactament la inacció sinó més aviat aquella situació en què una persona es vol involucrar en una activitat que podria considerar satisfactòria sense aconseguir-ho finalment. Així, com han assenyalat alguns psicòlegs, l’avorriment constitueix una errada en els processos d’atenció. I, com que és una errada en un procés tan bàsic, hauria de ser entrenat ben acuradament des de la infància. Però és una errada funcional, que incita a l’exploració; es tracta, en realitat, del temps en què ha acabat una motivació i encara no n’ha començat una altra, és un període intermedi i necessari.
En general per als xiquets i les xiquetes el món no és avorrit, tenen massa coses per descobrir i no han disposat encara de temps per establir rutines com sí que sol passar amb els adults. Tenen molts centres d’interès a l’abast i molta curiositat encara insatisfeta. Passa però que entre un episodi d’interès i un altre potser es genera un buit que hauran d’aprendre a omplir i travessar l’espai que els separa. Es tracta d’un terreny amb un potencial especialment creatiu, en què la persona ha d’explorar i avaluar, tant l’entorn com els continguts de la seua pròpia ment, per tal de trobar quelcom en què focalitzar l’atenció, triar un objectiu, planificar una aproximació, avaluar els recursos disponibles, organitzar l’acció i encetar-la. Una experiència realment educativa i capaç d’afaiçonar el caràcter i que li serà d’utilitat per a tota la vida per més que, probablement, oblidarà com ha aprés la capacitat.
Potser a l’avorriment li devem les persones bona part de la creativitat i de la capacitat exploratòria de què disposem. Per què hauríem de buscar alguna cosa nova si ja estem distrets amb allò que estem fent?
I, cóm solen respondre els adults davant d’un episodi d’avorriment d’un xiquet? generalment sobreadaptant-se, pensant que si una xiqueta o un xiquet s’avorreix això es una responsabilitat adulta i una mena d’errada en la pràctica educativa. Així, la resposta més habitual és oferir una alternativa de distracció de manera immediata, de entre les moltes de què es disposen, sobretot ara, amb l’abundància de recursos electrònics. Aconseguim d’aquesta manera que s’interrompa el procés d’exploració del nen o de la nena, se li priva d’una experiència que l’ajudaria a aprendre a viure emocions relacionades amb la frustració, saber gestionar-les, i la capacitat d’innovació i creativitat. El resultat que podem esperar seran persones poc creatives, incapaces de posposar l’obtenció dels propis desitjos i expectatives, més dependents de l’estimulació social controlada per altres i, per tant, més fàcils de manipular i difícilment autònoms.
Psicologia, coneixement i canvi 