REDECIDIR

Resultat d'imatges de Flechas de direccion con persona. imagenes gratuitas

REDECIDIR

La infància és de vegades un aixopluc a què podem tornar en els moments de malaurança i allí ens troben protegits, estimats, i amb l’alegria de qui aprèn cada dia alguna cosa nova, descobreix un misteri que no sabia que existia o, simplement ens sentim abrigats perquè, vist des d’ara, tot ens resulta previsible. Tota una aventura sense haver d’assumir riscos innecessaris.

Clar que no sempre és així, també la infància és una geografia que sovint esdevé terrible per a alguns. Només com un exemple, triat sense intenció, es calcula que una xiqueta o xiquet de cada deu patirà abusos sexuals per banda d’algun adult del seu entorn. Després, quan creixerà, potser no ho contarà a ningú. Ja no entrem en altres qüestions que se n’afegirien, com ara l’assetjament escolar, els sentiment d’infravaloració, les pors no confessades, les angoixes per allò que no es comprèn del món dels adults, la dependència, la vulnerabilitat, i tantes altres.

Un paisatge divers el de la infància. Després, el pas del temps potser ens endolcirà el records i la memòria farà la seua feina per protegir-nos de tot allò que ens produiria mal si ho tinguéssem massa present. La ment disposa de mecanismes que fan les seues tasques de manera diligent més que no sempre en siguem conscients.

Com que la infància és el període de major vulnerabilitat de l’ésser humà, també és quan som més receptius per incorporar els missatges més variats sobre nosaltres mateixos. És sabut que, en gran mesura,  som allò que els altres (els altres significatius) ens han fet creure que som. I ens ho fan creure de manera sistemàtica encara que no necessàriament planificada. Reiteradament ens diuen per a què valem i per a què no estem dotats: valem per a les matemàtiques o per a les llengües, o no valem per a res, o sempre som menys que els nostres amics, o germans o cosins, ens diuen com es suposa que som, líders quan estem amb els altres, o seguidors, o generosos, o egoistes; ens diuen a què hauríem de tenir por, a quedar-nos sols, a que ningú no vulga estar amb nosaltres, a ser pobres, a no agradar-li a les persones de l’altre gènere o del mateix, a ser diferents, o a no triomfar en la vida. I gairebé sempre els adults ho fan amb la millor de les intencions: per protegir-nos, per a que no assumim riscos innecessaris, per aconseguir que siguem acceptats socialment i no patim més del que caldria, per a fer créixer en nosaltres l’esperit competitiu i de lluita, …

Em contava una persona que quan tenia cinc anys, un dia a l’escola li donaren un diploma amb el seu nom retolat i el títol de “pintor excel·lent”. Quan va arribar a casa va córrer a mostrar-li el diploma a la mare que, en llegir-lo, li va preguntar si també als altres xiquets li havien donat el mateix diploma i, en contestar que sí, el va esgarrar davant ell dient-li que si el tenien tots això només era un paper que no valia res. Aquesta persona m’ho contava quan ja havia complit els 50 anys i encara li costava no posar-se a plorar en evocar l’escena.

Quan li passen aquestes coses a un xiquet o a una xiqueta menuda la seua capacitat d’anàlisi és ben limitada i, a més, aquells que li parlen són les persones significatives, les més importants, les que se suposa que més l’estimen i l’han de protegir. Difícilment són capaces d’analitzar lògicament la situació i menys, de pair-la, és a dir, incorporar allò que podrà ser útil i nutritiu i expulsar allò que no és altra cosa que merda.

La bona qüestió és que, entre uns i altres, el món adult ens va configurant, ens esculpeix sense tenir, moltes vegades, un model a què hauríem de semblar-nos. Així, els resultats són ben diversos.

Moltes de les distorsions i mancances que tenim a l’edat adulta són resultat dels missatges que vam rebre en la infància. Missatges que ens vam engolir i que no teníem la capacitat de pair. Les nostres capacitats cognitives i emocionals estaven encara a mig fer i els missatges ens impactaven de ple, sense filtres, sense defenses i, per molt que ara sabem que potser responien a les pors i a les mancances dels adults, des d’aquell moment deixaren la seua marca en nosaltres. Encara la merda la tenim dins després dels anys. Vam decidir, des de la vulnerabilitat de la infantesa, acceptar  allò que ens oferien perquè la dependència té aquestes coses, que procura no defraudar i adaptar-se sempre que siga possible.

Gran part del treball terapèutic que fem amb les persones que ens consulten es relaciona amb això: tornar a decidir sobre com som, quines pors hem de tenir, quines angoixes es suposa que ens han de ser pròpies o quines dependències tenim por de trencar. Ara, ja persones adultes, molt sovint cal recordar que no som tan vulnerables, que ens podem oposar als missatges, els d’abans i els actuals, i que hem de integrar en nosaltres allò que pot nodrir-nos i fer-nos créixer i, per altra banda, expulsar la merda, que en això consisteix la digestió. Redecidir.

Anuncis

OBJECTIUS

Signo De Interrogación, Laberinto

OBJECTIUS

Si volem comprendre la conducta humana, els objectius constitueixen una referència essencial sense la qual no seria possible entendre-la. I això és perquè el comportament de les persones és propositiu, és a dir, busca aconseguir alguna cosa. No sempre en som conscients d’això però sempre en la nostra conducta hi ha subjacent un propòsit, un objectiu, una meta a què es vol arribar.

Alguns són rutinaris, com ara calmar la fam quotidiana, i sovint no en som molt conscients. Altres resulten ser tan grossos que són en veritat inabastables i, quan sembla que ja estem a un pas d’assolir-los hem de tornar a començar per mantenir-los o amplificar-los més. És el cas de propòsits com ara ser feliç, aconseguir riquesa material, o ser estimat sempre per altres. Naturalment aquests son insaciables: mai no en tenim prou de felicitat o la nostra preocupació serà no deixar de ser-ho o, quanta riquesa és bastant per a aquell que s’ha proposat esdevenir ric? En realitat es tracta d’objectius immortals que s’imposen a les persones que els tenen i que, d’alguna manera les condicionen, les controlen i les obliguen a comportaments no sempre agradables i benèvols. Aquests objectius que no moren fàcilment potser ens acompanyaran al llarg de tota la vida o, almenys, de llargues temporades.

Els objectius també poden ser ocults, íntims, amagats, inconfessables. De vegades no es diuen a ningú per inseguretat, per vergonya, o potser perquè no ens agradaria escoltar el judici dels altres, encara que, en el fons, tothom sabem que, qui més qui menys, en té alguns d’aquests objectius inconfessables. Moltes voltes prenen la forma de desitjos secrets i també condicionen, i tant! les nostres actuacions i prioritats, les decisions que prenem i, per als qui no els coneixen, allò que fem per acaçar-los, els resultarà incomprensible.

Clar que també hi ha els objectius que podem dir normals, aquells que no són ni rutinaris, ni inassolibles ni secrets. Tots els hem tingut i probablement encara en tenim. Es tracta d’objectius com ara aprendre un idioma, fer un viatge, obrir un negoci, comprar un cotxe, enamorar a una altra persona, esdevenir experts en alguna matèria,… La llista seria gairebé infinita. Es tracta  d’objectius que podem anomenar mortals. Els formulem per tal d’assolir-los en algun moment, per matar-los, i poder dedicar-nos a perseguir-ne d’altres.

Si som capaços de tenir aquest tipus d’objectius la vida s’omple de projectes i moltes més coses del voltant comencen a  ser significatives i interessants. Una persona plena de projectes és, sense dubte, molt més atractiva per als altres i és més probable que siga estimada. Persones que deixen de tenir objectius esdevenen buides per dins, perden l’energia de viure, potser es tornen tristes, rutinàries i deprimides i es perd l’atractiu de relacionar-se amb elles.

Ocorre molt sovint que els objectius se’ns acumulen i no desapareixen malgrat que s’acompleixen els terminis en que haurien de morir. Mai no acabem d’aprendre l’idioma que ens havíem proposat parlar, no fem el viatge, no obrim el negoci, no som capaços d’enamorar la persona amb què hem somiat tant, … Aquests objectius que no assolim i que no moren quan deurien, potser els arrosseguem com qui arrossega un sac de pedres carregat al llom. Cadascun és una pedra que ens hi afegeix un llast i ens entrebanca per seguir caminant, que ens impedeix proposar-nos altres objectius nous que potser serien assolibles i satisfactoris.

Allò que està destinat a morir ha de fer-ho. Podem matar els objectius almenys de tres maneres, potser en trobareu altres també: podem assolir-los; podem fer-los més petits i de la nostra mida i circumstàncies; i també podem renunciar a ells per tal que no siguen per a nosaltres una càrrega que ens destorba per obtenir la inexcusable lleugeresa i alegria de viure.

Ah!, i tot ens és permès de fer-ho; els objectius són nostres i nosaltres els creem i també els matem. Ells no es queixaran.

COM FABRICAR UN AMULET DE LA BONA SORT

horseshoe-1123215_960_720

COM FABRICAR UN AMULET DE LA BONA SORT

Conten alguns mestres il·lustres de l’ocultisme que una de les fórmules més eficaces per tal de construir un amulet, que ens proporcione bona sort i una fortuna favorable en els moments de dubte i de incertesa, consisteix a seguir el procediment següent:

Amb només que l’horitzó per davant caldrà mamprendre un camí que no haurà de tenir una durada rigorosa i prevista. Aquell que vol aconseguir el talismà que li proporcionarà la bona fortuna caminarà fins que no podrà més perquè les forces se li esgoten i ja li falta l’esma. Aleshores es detindrà, respirarà fons i, malgrat la defallença, seguirà caminant al ritme que les forces li permeten. En tornar a sentir que defalleix tornarà a alçar-se després d’un breu descans i continuarà el seu camí. I així fins a set vegades. En la setena defallença mirarà al seu voltant i buscarà amb els ulls una pedra no gaire grossa, que càpiga fàcilment a la mà i que no resulte molesta per tal de dur-la a sobre. Aquesta pedra, després de dedicada i consagrada de forma convenient, esdevindrà el millor amulet personal i intransferible de manera que el seu poder es concentrarà en la persona que l’ha construït i no serà per tant susceptible de ser venut o regalat a ningú altre.

Quan tot semble perdut, en els períodes difícils de la vida, mirar la pedra li farà recordar que encara pot anar endavant una mica més lluny. Les set vegades que va haver de superar la defallença li faran caure en el compte que, de vegades, estarà de més insistir perquè en la realitat també existeixen límits i fronteres que no haurien ser ultrapassades. Així, de la mateixa manera que hi ha moments per a encetar un projecte i mantenir-se en ell, ha d’haver-hi també un temps per tal d’abandonar-lo sense voler anar més enllà del que aconsella la prudència.

Encara que jo personalment no he seguit el ritual d’una manera estricta, sí que dispose d’un amulet que conserve al cotxe i que deixe sempre a la vista per tal de no oblidar-lo. Es tracta d’una pedra petita i arrodonida sense cap marca específica que la faça ressaltar.

De vegades mire la pedra atentament i això em recorda que no sempre ha estat com ara és, que molt de temps abans va formar part d’una roca més grossa de la què, per alguna raó desconeguda però imaginable, fou amputada i és per això que no ha existit sempre per ella mateix i sense deure-li res a ningú. Les seues formes arrodonides em fan caure en el compte que ha hagut de rodar molt de temps i moltes voltes fins que ha perdut les arestes, que de ben segur tenia, i així ha anat endolcint-se alhora que perdia les formes agressives, violentes i punxoses. Pare esment que, malgrat que es petita i cosa poca, es podria encara trossejar en altres més petites. Però, sobretot, intente no oblidar que sempre cap la possibilitat que algú l’agafe i la llance ben lluny de tal manera que, en caure entre altres pedres similars, seria gairebé impossible identificar-la de manera inequívoca. No deixa de ser, a la fi, una pedra entre pedres.