FENT RECOMPTE

FENT RECOMPTE, fa ja molts anys que menge por.

Em desdejune una por indefinida i un tant aigualida,

esmorze la por amb l’entrepà de mig matí

i prenc por a les postres del dinar

berene por i sope, escassament, amb por, perquè cal

mantenir-se saludable i en forma.

 

No em queixe de la por que fins ara he menjat

adreçada amb mil altres aliments saborosos.

Es pren regularment i abundosa fins que arriba el moment

que no es senta la seua presència, que a la fi tot fa sabor a por

i la por no s’hi sent i així pot engolir-se sense que faça oix

 

I la por proporciona avantatges ben útils

amb la por et fas home o dona de profit

o compres una casa per tenir sempre on viure,

o per tenir un lloc en el qual caure mort,

i que el lloc siga teu, i viatges perquè ja saps

que tu no ets ningú si no has eixit de casa.

I pots també amb la por deixar de fumar

o ficar mida als aliments amb greix

i adquireixes allò que diuen valors i sentiments dels bons

i estalvies per a l’endemà i esperes l’endemà

i no saps si el reconeixeràs quan arribarà

i si podràs dir-li: tu ets l’endemà, és a tu a qui esperava

per gastar els estalvis i desempallegar-me de la por.

I la por és ben útil.

Àngel Martínez Moreno:  Llindar de la terra de dracs.

Editorial Germania, 2013

També en AMM: Aplec de dracs, alquimistes i miracles.

Editorial Neopàtria, 2016

LLIBERTAT

LLIBERTAT

Jean Paul Sartre va plantejar que les persones estàvem condemnades a ser lliures pel simple fet de tenir consciencia. Sembla que no és possible percebre’ns a  nosaltres mateix sense llibertat. I l’exercici de la llibertat comporta una dosi considerable d’angoixa i així és que no podem fugir de l’angoixa. Com que els gossos, els gats i les raboses no són autoconscients sembla que no tenen les mateixes exigències de llibertat. Clar que ningú no els ha preguntat. També deia Sartre que la llibertat es manifesta especialment en les situacions límit i això ho va demostrar quan es va permetre la llibertat de renunciar al premi Nobel en 1964.

Lenin des d’un angle molt diferent al de Sartre proclamava allò què: llibertat sí però, per a deslliurar-se’n de qui?, per a fer què? Se m’acut que és com si per tal d’accedir a una determinada quantitat de diners fóra imprescindible justificar: per anar on? per a gastar-los en què?

Erich Fromm ens va fer caure en el compte, com també havia insinuat Sartre, que potser la llibertat ens farà por si, a més de proclamar-la o reclamar-la, en fem us pràctic. Ja va indicar-nos, i va haver de viure-ho ell mateix, que optar per la llibertat, més enllà de les paraules o de les declaracions de principis pot comportar, i habitualment ho fa, l’aïllament, la incomprensió i la soledat.

Isaiah Berlin, un pensador jueu nascut a Letònia i empeltat de britànic, va seccionar la idea mateix de la llibertat aprofundint en una distinció, que també han fet altres, entre llibertat negativa i positiva. La negativa seria la que se’n deriva del fet que ningú ni res s’oposa a la nostra capacitat de pensar o actuar; la positiva fa referència a la capacitat per a decidir i modificar el nostre entorn, per prendre iniciatives que ens permeten determinar el nostre camí d’una manera activa. Sovint moltes persones reclamen la llibertat negativa (no deixa de ser una condició mínima de la dignitat humana) i en molt poques ocasions utilitzen la llibertat positiva. Decidir és difícil i, com sabem, pot comportar una certa angoixa per a la què no sempre hem aconseguit l’entrenament suficient.

Quan decidim, generalment es produeix un cert penediment posterior a la decisió. I això no és tant per l’opció que hem pres com per totes les alternatives que no hem utilitzat. És com si allò que mai no hem tingut, ara, després de no haver-ho volgut, o almenys d’haver considerat la possibilitat d’obtenir-ho, ho consideréssem una pèrdua. I una pèrdua sempre implica, d’alguna manera, un dol. He conegut gent que trenta anys després d’una decisió encara trauen a la conversa, amb regularitat insistent, com ara viurien molt millor si, en el seu moment, la seua tria hagués sigut una altra distinta a la què van fer efectivament. Així, les decisions no és només que provoquen pèrdues sinó que també poden tenir el poder d’ancorar-nos al passat en bona mesura. Algú de qui no recorde el nom va dir que som el resultat de les decisions que hem pres. O de les que no hem pres, podríem també dir.

No ens considerem ingenus  i tenim sospites més que fonamentades per pensar que això de la llibertat té tota la pinta i la fisonomia de ser un mite. Ja és sabut que un mite és una mena de conte que no podem considerar literalment veritable.  Però també és ben cert que els mites fan la seua funció i són sovint imprescindibles per explicar-nos a nosaltres mateix i per donar sentit a una part, almenys, del que pensem i fem. Els meus dubtes respecte a la naturalesa mítica de la llibertat es refereixen ací a l’àmbit individual i interpersonal i no tant  al col·lectiu, jurídic i polític, on la idea mateix de llibertat forma part del sistema i tot aquest cauria si no existís. Només un exemple: en nom de què  condemnaríem a un assassí si no poguéssem considerar que la seua acció ha estat conseqüència d’un acte lliure i susceptible, per tant, d’implicar algun tipus de responsabilitat personal?

Ens cal el mite, almenys  el de la llibertat. També ens pot venir molt bé i ser molt útil considerar que, en realitat, és només que això, un mite. Ens permetrà defugir i conjurar la por a haver d’usar-la i així la dissonància que seria capaç de provocar-nos. La idea de la llibertat és ben útil, el mite de la llibertat ho és potser encara més.

Malgrat que Lenin no sembla a hores d’ara el personatge més prestigiós, influent  i reputat d’aquest moment històric, podem deixar-nos interpel·lar per les seues paraules. Pensant en nosaltres mateix en tant que individus i éssers personals:  llibertat sí però, per a fer què?

CONSTRUIR L’ENEMIC

CONSTRUIR L’ENEMIC

Els conflictes impliquen sempre l’enfrontament entre persones i, si és el cas, també entre grups i col·lectius. La modalitat més extrema és la guerra i a la guerra li cal sempre un enemic, o millor, almenys dos enemics. Ja és sabut, sense enemic no hi ha guerra possible.

Clar que no tots els conflictes han d’acabar en guerres. El ventall de possibilitats és quasi infinit i  va, des d’un malestar que pot no manifestar-se obertament, per allò de no tenir baralles amb ningú, a una discussió que no va més enllà del moment acalorat, passant pel conflicte que s’allarga per anys, que implica a les persones de l’entorn i, finalment, la guerra oberta, de la què després s’escriurà als llibres d’història i que els alumnes hauran d’estudiar a l’escola.

Quan comença un conflicte habitualment es té molt en compte allò que l’ha provocat. Potser ens hem sentit injustament tractats, algú ha obtingut alguna cosa que considerem que hauria de ser nostra, han ocupat un lloc que voldríem ocupar, o ens irrita observar com manifesten opinions que ens semblen errades i confrontades a les nostres. Al tall que el conflicte avança els motius que el provocaren van passant a un segon terme i ja ens enfoquem només en allò que l’altre potser ens ha dit, o ens ha fet, o ens ha insinuat, en la seua actitud absolutament incompatible amb la decència o amb la bonhomia, en la falsedat de les seues paraules o en com d’intolerable és el seu comportament. Allò que va produir el conflicte no és ja tan important; ara ho és tot allò que l’altra part ha dit o fet o, àdhuc ha pensat, o el què nosaltres considerem que potser ha pensat.

Naturalment sempre, en totes les relacions humanes, hi ha un fet, unes paraules o una actitud  que, quan la identifiquem, marca per a cadascú de nosaltres un abans i un després en la relació amb una persona determinada o amb un grup. Què seria allò que no li perdonaríem a un amic que ens fes o ens digués? a un company de treball? i a la nostra parella? Diferents graus de tolerància però sempre uns límits conscients o inconscients a partir dels qual es fa ben difícil la reconstrucció de les relacions per més que molt sovint s’intente.

Al tall que avancem en el conflicte va dissolent-se l’empatia, la consideració de l’altre en tant que equiparable a ú mateix. No és només que l’altre tinga intencions o valors dissemblants sinó què, d’alguna manera, no és humà de la mateixa forma que ho poden ser els altres. Quan l’empatia s’esvaneix la compassió esdevé impossible. I compassió no és altra cosa que la capacitat de poder patir o sentir de forma que s’acompanye el patiment o el sentiment de l’altre. Clar que això és possible només perquè s’entén que les emocions són similars i per tant comprensibles. Aprofundim en el conflicte a mesura que l’altre és percebut diferent. El poeta Juan Ramón Jiménez ho expressa en un vers memorable: “Lo mataron sus iguales porque era distinto”.

És difícil per a qualsevol compadir-se’n d’una serp, d’un mosquit, d’una panderola o d’una rata, posem per exemple. Estan massa lluny de nosaltres i no els reconeguem equiparables a nosaltres en cap cas. Dels gossos i del micos sí que ens en podem compadir, reconeixem les seues emocions (alegria, ràbia, por, etc.) en tant que equivalents a les nostres. Amb més motiu podem compadir-nos-en d’altres persones. Quan el conflicte s’aproxima al llindar de la guerra l’enemic va assimilant-se més a les panderoles que no a altres humans.

Sabem que el conflicte avança perquè, a partir d’un moment, va construint-se a l’altre en tant que enemic. Una de les primeres preocupacions dels dirigents de cadascun dels bàndols, en la preparació de les guerres, consisteix precisament a construir l’enemic. Això es fa mostrant a les persones de l’altra part com  una mena d’ humans defectius, no prou raonables, empedreïts a posicions irracionals i egoistes, incapaces de compassió i que no experimenten les emocions que a nosaltres ens són pròpies i naturals. Gent que insisteix a mantenir posicions inexplicables per al sentit comú, enemics de la lògica, de la pau i de la necessitat de concòrdia que hauria de ser un valor universal què, per alguna estranya raó, els enemics no comprenen i no comparteixen. Éssers que bé podrien ser d’altre planeta.

Els nazis presentaren els jueus, els homosexuals i els gitanos com col·lectius molt distints intel·lectual i  físicament als alemanys i als aris (els vertaders humans), i també diferents moralment. Així, els convertien en éssers abjectes i socialment nocius que s’havien guanyat l’odi  justificat de les persones sensates les quals havien de saber què, exterminar-los no era altra cosa que un favor que podia fer-se a la humanitat.

Per l’altra banda el aliats van presentar els nazis i els japonesos completament despersonalitzats, de manera què, en les pel·lícules nord-americanes dels anys quaranta, cinquanta i seixanta, és ben difícil trobar alemanys o japonesos en escenes familiars o reunions d’amics en què l’afecte i la relació cordial o altruista tinguessen alguna presència. Ben al contrari, apareixien en situacions que mostren el seu sadisme, la perversió sexual o la planificació freda i calculada del mal. Gent amb una ètica molt distinta i denigrada, persones moralment inferiors i defectius en tant que humans.

Sempre em pose alerta quan identifique, en la meua societat més pròxima, els primers elements de la construcció de l’enemic perquè ja imagine què haurà de venir al darrere. I aquests són moments en què albire  alguns trets de construcció d’enemics al meu voltat. I no m’agrada, que voleu que us diga.

En català diguem raonar a la situació que parlem els uns amb els altres per tal de trobar solucions o compromisos entre les parts quan hi ha conflicte o desacord. Això,  raonar, que és tant com mostrar i discutir les raons, i no tenir la raó.

APRENDRE DE L’EXPERIÈNCIA

APRENDRE DE L’EXPERIÈNCIA

Fa alguns anys, quan professionalment m’ocupava d’assumptes relacionats amb la selecció de personal, sobretot directius i directives per a tot tipus d’empreses, algunes persones candidates em plantejaven que la seua llarga experiència en treballs similars havia de ser considerada com un valor a tenir molt en compte i de manera especialment destacable. En deu, quinze o vint anys d’experiència se suposava que havien d’haver consolidat habilitats i formes de treball destil·lades, en les que les millors pràctiques de treball s’haurien instal·lat immillorablement entre les capacitats d’aquells que optaven al càrrec que s’oferia.

Naturalment, hi ha capacitats i competències que s’adquireixen a través de l’experiència, i algunes només al seu través. De fet, anomenem coneixement expert a aquell que es desenvolupa per la reiteració pràctica i que, en moltes ocasions, sol ser de tipus implícit, és a dir, que pot aplicar-se amb mestria encara que no sempre es sàpiga explicar com es fa. Així, per exemple, molts magnífics venedors no coneixen de manera explícita les teories científiques sobre la influència interpersonal en els processos de venda, i alguns teòrics de la venda no serien capaços de vendre un gelat de llima per cinc cèntims en un desert a 45º Celsius.

Encara que sabem que mai no s’acaba d’aprendre podem dir-ne que, habitualment, la majoria de les feines tenen un temps més o menys estandarditzat d’aprenentatge després del qual, un individu d’intel·ligència normal i condicions de formació suficients, hauria de ser capaç d’acomplir les seues funcions i tasques de manera adequada. A partir d’aquell moment es suposa que s’hauria de desenvolupar una capacitat superior que, en algunes persones, portaria al mestratge professional.

En la pràctica coneixem que açò no sempre és així. No totes les persones que acumulen molts anys d’experiència en un lloc de treball, o en una professió, accedeixen a l’excel·lència. I és que amb l’experiència s’aprenen també moltes altres coses relaciones amb l’exercici professional. Algunes persones aprenen a escatimar esforços, dissimular els errors, fer que la responsabilitat dels resultats defectuosos o insuficients recaiga sobre altres, ocultar la pròpia incompetència, abusar de l’autoritat atribuïda, etc.

Quan l’aprenentatge es produeix com a resultat d’un procés sistemàtic i planificat l’anomenem formació. Només una petita part del que sabem ho aprenem així. L’aprenentatge de l’experiència no sempre és conscient i sistemàtic, de fet, també els animals aprenen i els gossos saben de quins indrets han de fugir i a quins han d’acostar-se per tal d’aconseguir menjar o sentir-se ben rebuts. Només ens cal pensar que, en la nostra vida quotidiana, quasi tot el que fem és aprés i no sempre sabem com.

Quan diem aprendre de l’experiència volem dir aplicar la reflexió a allò que ens va passant en el treball, en les relacions amb els altres, en els nostres projectes, en definitiva en tot allò que constitueix el viure. Sense reflexió no hi ha aprenentatge profitós. Ja s’ha dit i reiterat que dels errors s’aprèn i és ben cert. Però no sols els errors han de ser objecte de reflexió per tal d’aprendre. De fet, gairebé tothom estarà disposat a reflexionar sobre els errors  perquè així aconseguim identificar els elements i factors aliens a nosaltres mateix que expliquen les errades. D’alguna manera l’anàlisi sistemàtic dels errors ens exculpa, més que siga només en una part, i ens assenyala la incidència de les circumstàncies adverses del moment o la responsabilitat dels altres. És per això que habitualment les persones, quan són assenyalades en tant que responsables d’una errada, solen mostrar-se disposades a fer anàlisi d’allò que no ha obtingut els resultats esperats. De la reflexió només es podrà esperar la incorporació de noves persones i fets implicats en el fracàs. Fracassar és un resultat que hem obtingut i ens cal saber com l’hem aconseguit.

Altrament, si enfoquem la nostra cavil·lació i intel·ligència als èxits, també descobrirem com difícilment ens el podem atribuir de manera exclusiva; haurem de reconèixer la contribució dels altres, dels equips de treball, dels amics, dels familiars i de les circumstàncies favorables. Naturalment que aprenem molt més després d’analitzar els èxits, perquè ens permet identificar les nostres capacitats i també les nostres carències. En fer-ho aprenem la importància d’avaluar adequadament els recursos disponibles, no només els propis, per tal de convertir-los en capacitats i millorar els resultats.

L’aprenentatge de l’experiència acaba sent un exercici d’humilitat, que no és altra cosa que el necessari realisme imprescindible per tal d’aconseguir allò que ens proposem. I  cal no oblidar que humil prové de humus que en llatí significa terra. Així, humil vol dir arran de terra i no per sota d’ella com ens han pretés ensenyar algunes religions que insisteixen a devaluar les nostres capacitats.

ELS CIENTÍFICS EXHIBIREN…

ELS CIENTÍFICS EXHIBIREN davant seu

tots els avenços de la tecnologia

que havien obtingut a través

de la aplicació sistemàtica del mètode

de construir veritats provisionals

i que eren capaços, malgrat tot,

de produir prediccions que s’acomplien

i que ja feia uns segles

havien descobert.

I va pensar que això era de ben cert

una cosa excel·lent

i els va donar sincerament les gràcies

per existir i per l’esforç de feien.

Els sacerdots de moltes religions

distintes, i els seus fidels, van insistir-li

que li calia creure les veritats eternes

i essencials encara que fossen invisibles,

que la raó no és prou, li repetien,

per explicar el món i el sentit

de la vida i sense això, no cal ni dir-ho,

l’existència esdevindria fàtua.

Els va donar les gràcies a ells també

per la seua existència i perquè feien

possible la sensació de tenir un valor,

sentir-se protegit pels déus,

i de trobar en el cosmos un lloc.

L’hedonista li va fer veure clarament

que de la vida només els instants

tenen algun valor i que a la fi, sense ells,

la vida no es pot viure de forma que meresquen

la pena els esforços.

I ell va agrair-li els moments

de goig i de gaubança que recorda

encara i l’acompanyen, quan li cal,

en la memòria.

Els lliurepensadors li suggeriren

que calia malfiar de forma sistemàtica

de suposades veritats envasades, construïdes

per altres, per tal que tu només te les empasses.

Que sempre serà bo pensar per tu mateix, dubtar

de tot i aconseguir certeses pròpies

a través del sistemàtic ús de la raó.

Va agrair-los vivament que a la fi

li permeteren deslliurar-se d’algunes

afirmacions incòmodes que havien

sembrat en ell sacerdots i científics.

Vingueren els reformadors socials

i li mostraren que calia actuar i no quedar-se

només amb la raó i el pensament,

perquè és ben cert que sense reflexió

res no troba sentit però, a hores d’ara,

és el temps d’actuar, que és ben sabut

que de la realitat social el que més

ha d’importar és transformar-la.

Conserva encara viu l’agraïment

perquè li va permetre poder veure

tot allò que podia canviar el seu voltant

i no només ocupar un espai que no sabia

qui l’havia decidit, quan i perquè.

Els místics li van fer la proposta

que s’atrevís a tenir experiència

de tot allò que el transcendia i de què,

més que ara no ho sabés, formava part.

Li explicaren que l’esperit, encara que invisible,

és una dimensió fonamental

dels humans i del cosmos, i que ja no es podia

seguir en la ignorància empedreïda.

Els va agrair que foren tan amables

i l’ensenyaren a mirar dintre seu

i a sentir-se important en un món

que fins ara mateix considerava

indiferent a ell.

Àngel Martínez Moreno: Desig de la carn entre els versos

Ed. Neopàtria, 2017