
PENSAMENT RADICAL
Potser pensar és la forma més específica de ser humans. No tenim dubtes que hi ha un bon grapat d’animals que experimenten emocions i algunes d’elles són com les nostres. Així, els que tenim o hem tingut gossos sabem que poden sentir alegria o tristesa o por, i per això ens hi identifiquem amb moltes de les seues reaccions i sovint som capaços d’estimar-los com si fórem de la mateixa espècie. Inclús sabem que poden resoldre alguns problemes pràctics, de forma que moltes voltes ens resulta sorprenent. Però pensar, allò que es diu pensar, estrictament, en temes que suposen alguna abstracció sobre qüestions com ara l’amor, la mort, l’amistat, o sobre com ens afecta i ens condicionen les pors que uns i altres podem arribar a experimentar, això ens ho reservem, almenys de moment, per a nosaltres els humans.
Clar que no és tan senzill com sembla en una primera ullada. Cesare Pavese, un poeta i narrador italià a qui m’estime molt, i que es va suïcidar l’any 1950, va escriure un poemari titulat Laborare stanca (treballar cansa) i considere que tenia molta raó. Desprès un amic, que no és poeta però sí un gran observador de la naturalesa humana, m’assenyalava que pensar cansa molt més encara que treballar. Emprem la facultat de pensar per tal de prendre decisions però també per tal de comprendre què passa al nostre voltant o què podem esperar dels altres, per a planificar o per anticipar com seran les coses en el futur més proper o llunyà. Tots aquests assumptes, entre altres, ens són essencials per a la supervivència.
També usem el pensament per intentar comprendre qui som i, de vegades, per trobar algun sentit a la vida que vivim i al nostre estar i ser en el món. Hi ha qui es mostra convençut que la nostra vida seria prou més fàcil si no ens obstinarem tant a pensar, a intentar contestar preguntes massa difícils i que a més a més, quan trobem les respostes, no podem estar certs que siguen les correctes. Això, fer esforços per a què, després d’haver-nos cansat més del compte, arribar a la conclusió que no sabem si el resultat es suficientment valuós. Al fet de pensar de vegades li diem calfar-nos el cap, i això ens remet a la idea de consumir energia; i quan en consumim en excés diem que ens fa mal el cap de tant com hem pensat. Definitivament pensar cansa.
Per això, per tal de poder suportar el cansament que pensar ens provoca, adoptem algunes solucions intermèdies, fet que no podem renunciar a pensar de cap manera. La primera solució consisteix a deixar que altres pensen per nosaltres. A la fi els demanem que ens donen, ja construïts i disponibles per al consum immediat, els arguments que legitimen una posició davant la realitat i així ens podem limitar a assumir-los, possessionar-nos-en i fer-los propis. Gent que sap, científics, divulgadors, escriptors, periodistes, tertulians de la ràdio i la televisió, politics, individus especialment respectables de l’entorn personal i social i demés personatges, conformen aquesta mena de gent. Cadascú, en funció de diferents motius i condicionaments, triem per qui ens deixarem influir i busquem les seues opinions i discursos per tal d’aprehendre’ls, deixar-nos guiar per ells i repetir-los quan es tracta de convèncer-nos o mostrar que nosaltres també tenim una opinió formada sobre els assumptes importants. Potser es tracta d’una bona estratègia d’economia d’esforços. Per què caldria que tanta gent pense i es canse si potser prou que ho facen alguns i els altres limitar-se a assolir els resultats com si foren propis?
La segona solució consisteix a simplificar els continguts de tot allò que ha de ser pensat. Les frases fetes i els tòpics sobre les diferents qüestions en són un bon exemple d’açò. El contingut pren la forma de reflexió pregona per més que en realitat no es tracta més que d‘una mena de saviesa envasada i, per dir-ho d’alguna forma, prêt à porter: sempre hi haurà rics i pobres; a la fi tothom busca el seu propi interès; tot és qüestió de deixar passar el temps, que tot ho cura;, per tal que una empresa funcione, cal…; el problema de la vivenda es resoldria fent…; l’atur s’acabaria si…; per tal de poder pagar les pensions en el futur el que hem de fer és… La bona qüestió és reduir allò que és complex, i només pot explicar-se a través de una multiplicitat de causes en interacció, a una sola causa fonamental i considerar que hi ha una solució específica què, si fóra aplicada decididament, resoldria el problema de manera dràstica i contundent. I si no ho fan (els altres) en realitat és perquè… (i ací podem enumerar una altra col·lecció de frases fetes o de simplificacions).
Les dues solucions (que pensen els altres i simplificar) són en realitat fórmules ben intel·ligents d’abordar el problema de la fatiga de pensar. La dificultat és que no són suficients i aleshores ens cal, per abordar temes transcendents i que ens afecten de manera substancial, acudir a formes de pensament més treballoses i cansades però més efectives. Una d’aquestes formes és el pensament radical.
El pensament radical és aquell que fa referència a les arrels, és a dir que és capaç de deixar al descobert els fonaments, no sempre observables en una primera o segona ullada, d’allò que és visible i palès. Per tal d’aconseguir-ho en serà suficient, però no és cosa poca, atendre a tres característiques que, si les reconeixem en la nostra manera de pensar, ens podran indicar que potser estem utilitzant el pensament radical:
1.- Radicalitat en les idees i prudència en l’acció. Tot pot ser pensat, sense cap censura, inclòs allò que sembla que va contra el sentit comú o contra els paradigmes dominants en un determinat context social. També allò que va contra les nostres normes ètiques més pregones. La radicalitat constitueix a identificar les arrels de les coses, tot arribant a comprendre-les en profunditat. No existeix, com ens han repetit, allò que es pot pecar de pensament, paraula, obra i omissió. Això ens deixa sense eixida i, almenys el pensament, hauria de ser absolutament lliure i sense límits. El pecat per pensar és inexistent. El pensament és una eina i les eines no pequen. Podem pensar-ho tot; una altra cosa és fer. En el fer pot haver-hi pecat (o com cadascú vulga anomenar al concepte d’infracció susceptible de generar algun sentiment de culpabilitat), en el pensar, només anàlisi i comprensió de la realitat.
2.- Saber que la realitat és complexa. Encara que de vegades caiem en la temptació d’aplicar solucions molt simples a problemes complexos, hem de saber que tota simplificació acaba essent, a la fi, una falsificació de la realitat. Sabem que quasi tots els efectes tenen una multiplicitat de causes que l’expliquen, i que totes són imprescindibles per explicar el resultat. Quan en trobem només una de causa, això vol dir que hem de seguir amb la recerca perquè l’hem abandonada massa d’hora, sense haver estat gaire intel·ligents. Que intel·ligència prové del verb llatí intellegere, i significa: entendre. Cal la insistència, doncs.
3.- Tenim esquemes mentals però som capaços de qüestionar-los. Els esquemes ens permetent disposar de mapes de la realitat i per això són ben útils. Tenim idees ben arrelades sobre com han de comportar-se els fills o els pares, com haurien de ser els polítics o com haurien de ser les relacions laborals entre treballadors i empresaris. Però quan la realitat entra en contradicció amb els nostres mapes hauríem d’estar disposats a revisar els mapes, a actualitzar-los. La pràctica de l’escoltar als altres, d’observar i de dialogar, són una bona garantia de l’actualització dels esquemes i mapes de què disposem. Si fa ja molt de temps que mantenim els nostres esquemes sense revisar-los ni qüestionar-los potser ja va sent l’hora de començar a fer-ho. Tal vegada són precisament aquests esquemes els que ara mateix ocupen el lloc del nostre pensament (radical).
Per tal d’aconseguir no cansar-nos potser ens caldrà anar a poc a poc.