RESILIÈNCIA

RESILIÈNCIA

La primera vegada que vaig treballar amb el concepte de resiliència va ser en abordar diversos estudis que es demanaven perquè persones sotmeses a altíssims riscos psicosocials eren capaces de, malgrat tot, construir una vida bona per a elles mateix i tenir èxit en els seus objectius i propòsits de desenvolupament personal i social. S’estudiaven les biografies de persones que havien  estat criades en zones marginals i s’intentaven desbrinar les característiques i condicions personals que permetien que aquests individus, contràriament al que semblava més previsible, haguessen pogut escapar-se’n d’una fatalitat que semblava inevitable. Per explicar els fets, en un primer moment es va fer referència a condicions innates dels individus. Ara sabem que per a ser resilient, com a tantes altres coses, també s’aprèn. Encara que, com coneixem, no tot aprenentatge es formal i conscient sinó que gran part de tot allò que sabem ho hem après sense adonar-nos-en i de forma intencionada.

Ara mateix definim la resiliència com la capacitat d’una persona per tal d’assumir i gestionar situacions límit, i fins i tot traumàtiques que, per al comú de la gent suposarien obstacles difícilment superables. Dit d’una altra manera: la persona resilient, amb els mateixos recursos, és capaç de gestionar millor les situacions que a altres l’afonarien en la misèria biogràfica.

Al llarg de la meua trajectòria fent de psicòleg clínic he tingut l’ocasió de conèixer algunes persones resilients. Sempre he estat especialment interessat a treballar amb elles. Es tracta de persones que aprenen ràpidament i que apliquen allò que han après, són capaces d’innovar les seues conductes i sempre es mostren obertes a provar noves formes de gestionar els assumptes de què se n’ocupen.

Podria dir-se que la resiliència és un tret de la personalitat d’alguns individus perquè la capacitat de resistir la desgràcia i de superar-la es pot repetir diverses vergades al llarg d’una sola existència humana i es manifesta com una capacitat permanent que, a més a més, es va perfeccionant a través de l’esdevenir biogràfic.

Que fan les persones amb major freqüència que no altres per tal d’aconseguir ser resilients? Ho resumirem a continuació:

• Es tracta de persones avesades a fer introspecció, a mirar dintre seu. Això els permet conèixer bé quines són les seues capacitats i també les seues limitacions i debilitats. Aquest autoconeixement resultarà ser en realitat una condició bàsica i fonamental sense la qual la resiliència no seria possible.
• Són persones sociables i ben conscients de les seues debilitats i carències i per això poden complementar les seues capacitats amb l’ajuda i el suport d’altres. Demanen ajuda quan creuen que la necessiten i estan disposades a ajudar a altres perquè tenen especialment desenvolupat el sentit de la reciprocitat.
• Són persistents en els seus propòsits i no abandonen fàcilment els esforços per aconseguir-los. Mostren una important capacitat de resistència a la frustració, que permet la consistència front al fracàs, i la perseverança. Malgrat tot, encara que tenen clars els seus objectius, són capaces de renunciar-hi i de reformular-los si les circumstàncies així ho imposen. Sovint poden mantenir els propòsits (d’ample espectre i major profunditat) i modificar els objectius (més situacionals, concrets i instrumentals).
• Tenen una relació especial amb el temps. Així, assumeixen el seu passat més que no sempre siga favorable, i de vegades no tant satisfactori com hom desitjaria; però no romanen molt de temps en aqueix pretèrit que, es mire com es mire, és sempre inevitable. L’avenir es percebut en tant que oportunitat: és allà on podran ser aconseguits els propòsits i on es resoldran finalment els problemes. Viuen en el present, l’ací i l’ara (hic et nunc) i és ahí on es produeix la major inversió de recursos i d’esforços.
• En tant que subjectes tenen una visió subjectiva de la realitat (no podria ser d’altra manera) però sempre contrasten aqueixa visió individual amb la què tindria un espectador. Aquesta capacitat de dissociació és imprescindible per tal d’obtenir una imatge objectiva de les situacions que permetrà la pressa de decisions eficaç.
• Intenten controlar les situacions exigents a què estan sotmeses però quan perceben que ja no poden seguir controlant-les ho assumeixen com un fet indefugible i s’adapten a les noves condicions, sense insistir-hi inútilment balafiant les forces i els recursos.
• Són ben conscients de les seues pròpies necessitats, relacionals, emocionals, corporals, intel·lectuals, etc. i s’ocupen de satisfer-les. Només renuncien a tenir cura de si mateix quan és imprescindible.
• Sempre aprenen, i no només dels fracassos, també de l’èxit, i apliquen allò que aprenen de manera immediata i reflexiva.
• Sempre estan disposades a emprar l’humor com un recurs imprescindible per tal de gestionar la frustració i la impotència. Així, l’ humor, és una eina que permet a les persones surar quan la desgràcia reclama el protagonisme absolut.

Com fàcilment es pot observar la resiliència no consisteix més que en una sèrie d’hàbits que determinen la forma de viure. Ah! i no cal aplicar-lo tots alhora, almenys en un primer moment.