CONSTRUIR L’ENEMIC

CONSTRUIR L’ENEMIC

Els conflictes impliquen sempre l’enfrontament entre persones i, si és el cas, també entre grups i col·lectius. La modalitat més extrema és la guerra i a la guerra li cal sempre un enemic, o millor, almenys dos enemics. Ja és sabut, sense enemic no hi ha guerra possible.

Clar que no tots els conflictes han d’acabar en guerres. El ventall de possibilitats és quasi infinit i  va, des d’un malestar que pot no manifestar-se obertament, per allò de no tenir baralles amb ningú, a una discussió que no va més enllà del moment acalorat, passant pel conflicte que s’allarga per anys, que implica a les persones de l’entorn i, finalment, la guerra oberta, de la què després s’escriurà als llibres d’història i que els alumnes hauran d’estudiar a l’escola.

Quan comença un conflicte habitualment es té molt en compte allò que l’ha provocat. Potser ens hem sentit injustament tractats, algú ha obtingut alguna cosa que considerem que hauria de ser nostra, han ocupat un lloc que voldríem ocupar, o ens irrita observar com manifesten opinions que ens semblen errades i confrontades a les nostres. Al tall que el conflicte avança els motius que el provocaren van passant a un segon terme i ja ens enfoquem només en allò que l’altre potser ens ha dit, o ens ha fet, o ens ha insinuat, en la seua actitud absolutament incompatible amb la decència o amb la bonhomia, en la falsedat de les seues paraules o en com d’intolerable és el seu comportament. Allò que va produir el conflicte no és ja tan important; ara ho és tot allò que l’altra part ha dit o fet o, àdhuc ha pensat, o el què nosaltres considerem que potser ha pensat.

Naturalment sempre, en totes les relacions humanes, hi ha un fet, unes paraules o una actitud  que, quan la identifiquem, marca per a cadascú de nosaltres un abans i un després en la relació amb una persona determinada o amb un grup. Què seria allò que no li perdonaríem a un amic que ens fes o ens digués? a un company de treball? i a la nostra parella? Diferents graus de tolerància però sempre uns límits conscients o inconscients a partir dels qual es fa ben difícil la reconstrucció de les relacions per més que molt sovint s’intente.

Al tall que avancem en el conflicte va dissolent-se l’empatia, la consideració de l’altre en tant que equiparable a ú mateix. No és només que l’altre tinga intencions o valors dissemblants sinó què, d’alguna manera, no és humà de la mateixa forma que ho poden ser els altres. Quan l’empatia s’esvaneix la compassió esdevé impossible. I compassió no és altra cosa que la capacitat de poder patir o sentir de forma que s’acompanye el patiment o el sentiment de l’altre. Clar que això és possible només perquè s’entén que les emocions són similars i per tant comprensibles. Aprofundim en el conflicte a mesura que l’altre és percebut diferent. El poeta Juan Ramón Jiménez ho expressa en un vers memorable: “Lo mataron sus iguales porque era distinto”.

És difícil per a qualsevol compadir-se’n d’una serp, d’un mosquit, d’una panderola o d’una rata, posem per exemple. Estan massa lluny de nosaltres i no els reconeguem equiparables a nosaltres en cap cas. Dels gossos i del micos sí que ens en podem compadir, reconeixem les seues emocions (alegria, ràbia, por, etc.) en tant que equivalents a les nostres. Amb més motiu podem compadir-nos-en d’altres persones. Quan el conflicte s’aproxima al llindar de la guerra l’enemic va assimilant-se més a les panderoles que no a altres humans.

Sabem que el conflicte avança perquè, a partir d’un moment, va construint-se a l’altre en tant que enemic. Una de les primeres preocupacions dels dirigents de cadascun dels bàndols, en la preparació de les guerres, consisteix precisament a construir l’enemic. Això es fa mostrant a les persones de l’altra part com  una mena d’ humans defectius, no prou raonables, empedreïts a posicions irracionals i egoistes, incapaces de compassió i que no experimenten les emocions que a nosaltres ens són pròpies i naturals. Gent que insisteix a mantenir posicions inexplicables per al sentit comú, enemics de la lògica, de la pau i de la necessitat de concòrdia que hauria de ser un valor universal què, per alguna estranya raó, els enemics no comprenen i no comparteixen. Éssers que bé podrien ser d’altre planeta.

Els nazis presentaren els jueus, els homosexuals i els gitanos com col·lectius molt distints intel·lectual i  físicament als alemanys i als aris (els vertaders humans), i també diferents moralment. Així, els convertien en éssers abjectes i socialment nocius que s’havien guanyat l’odi  justificat de les persones sensates les quals havien de saber què, exterminar-los no era altra cosa que un favor que podia fer-se a la humanitat.

Per l’altra banda el aliats van presentar els nazis i els japonesos completament despersonalitzats, de manera què, en les pel·lícules nord-americanes dels anys quaranta, cinquanta i seixanta, és ben difícil trobar alemanys o japonesos en escenes familiars o reunions d’amics en què l’afecte i la relació cordial o altruista tinguessen alguna presència. Ben al contrari, apareixien en situacions que mostren el seu sadisme, la perversió sexual o la planificació freda i calculada del mal. Gent amb una ètica molt distinta i denigrada, persones moralment inferiors i defectius en tant que humans.

Sempre em pose alerta quan identifique, en la meua societat més pròxima, els primers elements de la construcció de l’enemic perquè ja imagine què haurà de venir al darrere. I aquests són moments en què albire  alguns trets de construcció d’enemics al meu voltat. I no m’agrada, que voleu que us diga.

En català diguem raonar a la situació que parlem els uns amb els altres per tal de trobar solucions o compromisos entre les parts quan hi ha conflicte o desacord. Això,  raonar, que és tant com mostrar i discutir les raons, i no tenir la raó.

APRENDRE DE L’EXPERIÈNCIA

APRENDRE DE L’EXPERIÈNCIA

Fa alguns anys, quan professionalment m’ocupava d’assumptes relacionats amb la selecció de personal, sobretot directius i directives per a tot tipus d’empreses, algunes persones candidates em plantejaven que la seua llarga experiència en treballs similars havia de ser considerada com un valor a tenir molt en compte i de manera especialment destacable. En deu, quinze o vint anys d’experiència se suposava que havien d’haver consolidat habilitats i formes de treball destil·lades, en les que les millors pràctiques de treball s’haurien instal·lat immillorablement entre les capacitats d’aquells que optaven al càrrec que s’oferia.

Naturalment, hi ha capacitats i competències que s’adquireixen a través de l’experiència, i algunes només al seu través. De fet, anomenem coneixement expert a aquell que es desenvolupa per la reiteració pràctica i que, en moltes ocasions, sol ser de tipus implícit, és a dir, que pot aplicar-se amb mestria encara que no sempre es sàpiga explicar com es fa. Així, per exemple, molts magnífics venedors no coneixen de manera explícita les teories científiques sobre la influència interpersonal en els processos de venda, i alguns teòrics de la venda no serien capaços de vendre un gelat de llima per cinc cèntims en un desert a 45º Celsius.

Encara que sabem que mai no s’acaba d’aprendre podem dir-ne que, habitualment, la majoria de les feines tenen un temps més o menys estandarditzat d’aprenentatge després del qual, un individu d’intel·ligència normal i condicions de formació suficients, hauria de ser capaç d’acomplir les seues funcions i tasques de manera adequada. A partir d’aquell moment es suposa que s’hauria de desenvolupar una capacitat superior que, en algunes persones, portaria al mestratge professional.

En la pràctica coneixem que açò no sempre és així. No totes les persones que acumulen molts anys d’experiència en un lloc de treball, o en una professió, accedeixen a l’excel·lència. I és que amb l’experiència s’aprenen també moltes altres coses relaciones amb l’exercici professional. Algunes persones aprenen a escatimar esforços, dissimular els errors, fer que la responsabilitat dels resultats defectuosos o insuficients recaiga sobre altres, ocultar la pròpia incompetència, abusar de l’autoritat atribuïda, etc.

Quan l’aprenentatge es produeix com a resultat d’un procés sistemàtic i planificat l’anomenem formació. Només una petita part del que sabem ho aprenem així. L’aprenentatge de l’experiència no sempre és conscient i sistemàtic, de fet, també els animals aprenen i els gossos saben de quins indrets han de fugir i a quins han d’acostar-se per tal d’aconseguir menjar o sentir-se ben rebuts. Només ens cal pensar que, en la nostra vida quotidiana, quasi tot el que fem és aprés i no sempre sabem com.

Quan diem aprendre de l’experiència volem dir aplicar la reflexió a allò que ens va passant en el treball, en les relacions amb els altres, en els nostres projectes, en definitiva en tot allò que constitueix el viure. Sense reflexió no hi ha aprenentatge profitós. Ja s’ha dit i reiterat que dels errors s’aprèn i és ben cert. Però no sols els errors han de ser objecte de reflexió per tal d’aprendre. De fet, gairebé tothom estarà disposat a reflexionar sobre els errors  perquè així aconseguim identificar els elements i factors aliens a nosaltres mateix que expliquen les errades. D’alguna manera l’anàlisi sistemàtic dels errors ens exculpa, més que siga només en una part, i ens assenyala la incidència de les circumstàncies adverses del moment o la responsabilitat dels altres. És per això que habitualment les persones, quan són assenyalades en tant que responsables d’una errada, solen mostrar-se disposades a fer anàlisi d’allò que no ha obtingut els resultats esperats. De la reflexió només es podrà esperar la incorporació de noves persones i fets implicats en el fracàs. Fracassar és un resultat que hem obtingut i ens cal saber com l’hem aconseguit.

Altrament, si enfoquem la nostra cavil·lació i intel·ligència als èxits, també descobrirem com difícilment ens el podem atribuir de manera exclusiva; haurem de reconèixer la contribució dels altres, dels equips de treball, dels amics, dels familiars i de les circumstàncies favorables. Naturalment que aprenem molt més després d’analitzar els èxits, perquè ens permet identificar les nostres capacitats i també les nostres carències. En fer-ho aprenem la importància d’avaluar adequadament els recursos disponibles, no només els propis, per tal de convertir-los en capacitats i millorar els resultats.

L’aprenentatge de l’experiència acaba sent un exercici d’humilitat, que no és altra cosa que el necessari realisme imprescindible per tal d’aconseguir allò que ens proposem. I  cal no oblidar que humil prové de humus que en llatí significa terra. Així, humil vol dir arran de terra i no per sota d’ella com ens han pretés ensenyar algunes religions que insisteixen a devaluar les nostres capacitats.

ELS CIENTÍFICS EXHIBIREN…

ELS CIENTÍFICS EXHIBIREN davant seu

tots els avenços de la tecnologia

que havien obtingut a través

de la aplicació sistemàtica del mètode

de construir veritats provisionals

i que eren capaços, malgrat tot,

de produir prediccions que s’acomplien

i que ja feia uns segles

havien descobert.

I va pensar que això era de ben cert

una cosa excel·lent

i els va donar sincerament les gràcies

per existir i per l’esforç de feien.

Els sacerdots de moltes religions

distintes, i els seus fidels, van insistir-li

que li calia creure les veritats eternes

i essencials encara que fossen invisibles,

que la raó no és prou, li repetien,

per explicar el món i el sentit

de la vida i sense això, no cal ni dir-ho,

l’existència esdevindria fàtua.

Els va donar les gràcies a ells també

per la seua existència i perquè feien

possible la sensació de tenir un valor,

sentir-se protegit pels déus,

i de trobar en el cosmos un lloc.

L’hedonista li va fer veure clarament

que de la vida només els instants

tenen algun valor i que a la fi, sense ells,

la vida no es pot viure de forma que meresquen

la pena els esforços.

I ell va agrair-li els moments

de goig i de gaubança que recorda

encara i l’acompanyen, quan li cal,

en la memòria.

Els lliurepensadors li suggeriren

que calia malfiar de forma sistemàtica

de suposades veritats envasades, construïdes

per altres, per tal que tu només te les empasses.

Que sempre serà bo pensar per tu mateix, dubtar

de tot i aconseguir certeses pròpies

a través del sistemàtic ús de la raó.

Va agrair-los vivament que a la fi

li permeteren deslliurar-se d’algunes

afirmacions incòmodes que havien

sembrat en ell sacerdots i científics.

Vingueren els reformadors socials

i li mostraren que calia actuar i no quedar-se

només amb la raó i el pensament,

perquè és ben cert que sense reflexió

res no troba sentit però, a hores d’ara,

és el temps d’actuar, que és ben sabut

que de la realitat social el que més

ha d’importar és transformar-la.

Conserva encara viu l’agraïment

perquè li va permetre poder veure

tot allò que podia canviar el seu voltant

i no només ocupar un espai que no sabia

qui l’havia decidit, quan i perquè.

Els místics li van fer la proposta

que s’atrevís a tenir experiència

de tot allò que el transcendia i de què,

més que ara no ho sabés, formava part.

Li explicaren que l’esperit, encara que invisible,

és una dimensió fonamental

dels humans i del cosmos, i que ja no es podia

seguir en la ignorància empedreïda.

Els va agrair que foren tan amables

i l’ensenyaren a mirar dintre seu

i a sentir-se important en un món

que fins ara mateix considerava

indiferent a ell.

Àngel Martínez Moreno: Desig de la carn entre els versos

Ed. Neopàtria, 2017

REDECIDIR

REDECIDIR

La infància és de vegades un aixopluc a què podem tornar en els moments de malaurança i allí ens troben protegits, estimats, i amb l’alegria de qui aprèn cada dia alguna cosa nova, descobreix un misteri que no sabia que existia o, simplement ens sentim abrigats perquè, vist des d’ara, tot ens resulta previsible. Tota una aventura sense haver d’assumir riscos innecessaris.

Clar que no sempre és així, també la infància és una geografia que sovint esdevé terrible per a alguns. Només com un exemple, triat sense intenció, es calcula que una xiqueta o xiquet de cada deu patirà abusos sexuals per banda d’algun adult del seu entorn. Després, quan creixerà, potser no ho contarà a ningú. Ja no entrem en altres qüestions que se n’afegirien, com ara l’assetjament escolar, els sentiment d’infravaloració, les pors no confessades, les angoixes per allò que no es comprèn del món dels adults, la dependència, la vulnerabilitat, i tantes altres.

Un paisatge divers el de la infància. Després, el pas del temps potser ens endolcirà el records i la memòria farà la seua feina per protegir-nos de tot allò que ens produiria mal si ho tinguéssem massa present. La ment disposa de mecanismes que fan les seues tasques de manera diligent més que no sempre en siguem conscients.

Com que la infància és el període de major vulnerabilitat de l’ésser humà, també és quan som més receptius per incorporar els missatges més variats sobre nosaltres mateixos. És sabut que, en gran mesura,  som allò que els altres (els altres significatius) ens han fet creure que som. I ens ho fan creure de manera sistemàtica encara que no necessàriament planificada. Reiteradament ens diuen per a què valem i per a què no estem dotats: valem per a les matemàtiques o per a les llengües, o no valem per a res, o sempre som menys que els nostres amics, o germans o cosins, ens diuen com es suposa que som, líders quan estem amb els altres, o seguidors, o generosos, o egoistes; ens diuen a què hauríem de tenir por, a quedar-nos sols, a que ningú no vulga estar amb nosaltres, a ser pobres, a no agradar-li a les persones de l’altre gènere o del mateix, a ser diferents, o a no triomfar en la vida. I gairebé sempre els adults ho fan amb la millor de les intencions: per protegir-nos, per a que no assumim riscos innecessaris, per aconseguir que siguem acceptats socialment i no patim més del que caldria, per a fer créixer en nosaltres l’esperit competitiu i de lluita, …

Em contava una persona que quan tenia cinc anys, un dia a l’escola li donaren un diploma amb el seu nom retolat i el títol de “pintor excel·lent”. Quan va arribar a casa va córrer a mostrar-li el diploma a la mare que, en llegir-lo, li va preguntar si també als altres xiquets li havien donat el mateix diploma i, en contestar que sí, el va esgarrar davant ell dient-li que si el tenien tots això només era un paper que no valia res. Aquesta persona m’ho contava quan ja havia complit els 50 anys i encara li costava no posar-se a plorar en evocar l’escena.

Quan li passen aquestes coses a un xiquet o a una xiqueta menuda la seua capacitat d’anàlisi és ben limitada i, a més, aquells que li parlen són les persones significatives, les més importants, les que se suposa que més l’estimen i l’han de protegir. Difícilment són capaces d’analitzar lògicament la situació i menys, de pair-la, és a dir, incorporar allò que podrà ser útil i nutritiu i expulsar allò que no és altra cosa que merda.

La bona qüestió és que, entre uns i altres, el món adult ens va configurant, ens esculpeix sense tenir, moltes vegades, un model a què hauríem de semblar-nos. Així, els resultats són ben diversos.

Moltes de les distorsions i mancances que tenim a l’edat adulta són resultat dels missatges que vam rebre en la infància. Missatges que ens vam engolir i que no teníem la capacitat de pair. Les nostres capacitats cognitives i emocionals estaven encara a mig fer i els missatges ens impactaven de ple, sense filtres, sense defenses i, per molt que ara sabem que potser responien a les pors i a les mancances dels adults, des d’aquell moment deixaren la seua marca en nosaltres. Encara la merda la tenim dins després dels anys. Vam decidir, des de la vulnerabilitat de la infantesa, acceptar  allò que ens oferien perquè la dependència té aquestes coses, que procura no defraudar i adaptar-se sempre que siga possible.

Gran part del treball terapèutic que fem amb les persones que ens consulten es relaciona amb això: tornar a decidir sobre com som, quines pors hem de tenir, quines angoixes es suposa que ens han de ser pròpies o quines dependències tenim por de trencar. Ara, ja persones adultes, molt sovint cal recordar que no som tan vulnerables, que ens podem oposar als missatges, els d’abans i els actuals, i que hem de integrar en nosaltres allò que pot nodrir-nos i fer-nos créixer i, per altra banda, expulsar la merda, que en això consisteix la digestió. Redecidir.

OBJECTIUS

OBJECTIUS

Si volem comprendre la conducta humana, els objectius constitueixen una referència essencial sense la qual no seria possible entendre-la. I això és perquè el comportament de les persones és propositiu, és a dir, busca aconseguir alguna cosa. No sempre en som conscients d’això però sempre en la nostra conducta hi ha subjacent un propòsit, un objectiu, una meta a què es vol arribar.

Alguns són rutinaris, com ara calmar la fam quotidiana, i sovint no en som molt conscients. Altres resulten ser tan grossos que són en veritat inabastables i, quan sembla que ja estem a un pas d’assolir-los hem de tornar a començar per mantenir-los o amplificar-los més. És el cas de propòsits com ara ser feliç, aconseguir riquesa material, o ser estimat sempre per altres. Naturalment aquests son insaciables: mai no en tenim prou de felicitat o la nostra preocupació serà no deixar de ser-ho o, quanta riquesa és bastant per a aquell que s’ha proposat esdevenir ric? En realitat es tracta d’objectius immortals que s’imposen a les persones que els tenen i que, d’alguna manera les condicionen, les controlen i les obliguen a comportaments no sempre agradables i benèvols. Aquests objectius que no moren fàcilment potser ens acompanyaran al llarg de tota la vida o, almenys, de llargues temporades.

Els objectius també poden ser ocults, íntims, amagats, inconfessables. De vegades no es diuen a ningú per inseguretat, per vergonya, o potser perquè no ens agradaria escoltar el judici dels altres, encara que, en el fons, tothom sabem que, qui més qui menys, en té alguns d’aquests objectius inconfessables. Moltes voltes prenen la forma de desitjos secrets i també condicionen, i tant! les nostres actuacions i prioritats, les decisions que prenem i, per als qui no els coneixen, allò que fem per acaçar-los, els resultarà incomprensible.

Clar que també hi ha els objectius que podem dir normals, aquells que no són ni rutinaris, ni inassolibles ni secrets. Tots els hem tingut i probablement encara en tenim. Es tracta d’objectius com ara aprendre un idioma, fer un viatge, obrir un negoci, comprar un cotxe, enamorar a una altra persona, esdevenir experts en alguna matèria,… La llista seria gairebé infinita. Es tracta  d’objectius que podem anomenar mortals. Els formulem per tal d’assolir-los en algun moment, per matar-los, i poder dedicar-nos a perseguir-ne d’altres.

Si som capaços de tenir aquest tipus d’objectius la vida s’omple de projectes i moltes més coses del voltant comencen a  ser significatives i interessants. Una persona plena de projectes és, sense dubte, molt més atractiva per als altres i és més probable que siga estimada. Persones que deixen de tenir objectius esdevenen buides per dins, perden l’energia de viure, potser es tornen tristes, rutinàries i deprimides i es perd l’atractiu de relacionar-se amb elles.

Ocorre molt sovint que els objectius se’ns acumulen i no desapareixen malgrat que s’acompleixen els terminis en que haurien de morir. Mai no acabem d’aprendre l’idioma que ens havíem proposat parlar, no fem el viatge, no obrim el negoci, no som capaços d’enamorar la persona amb què hem somiat tant, … Aquests objectius que no assolim i que no moren quan deurien, potser els arrosseguem com qui arrossega un sac de pedres carregat al llom. Cadascun és una pedra que ens hi afegeix un llast i ens entrebanca per seguir caminant, que ens impedeix proposar-nos altres objectius nous que potser serien assolibles i satisfactoris.

Allò que està destinat a morir ha de fer-ho. Podem matar els objectius almenys de tres maneres, potser en trobareu altres també: podem assolir-los; podem fer-los més petits i de la nostra mida i circumstàncies; i també podem renunciar a ells per tal que no siguen per a nosaltres una càrrega que ens destorba per obtenir la inexcusable lleugeresa i alegria de viure.

Ah!, i tot ens és permès de fer-ho; els objectius són nostres i nosaltres els creem i també els matem. Ells no es queixaran.

COM FABRICAR UN AMULET DE LA BONA SORT

COM FABRICAR UN AMULET DE LA BONA SORT

Conten alguns mestres il·lustres de l’ocultisme que una de les fórmules més eficaces per tal de construir un amulet, que ens proporcione bona sort i una fortuna favorable en els moments de dubte i de incertesa, consisteix a seguir el procediment següent:

Amb només que l’horitzó per davant caldrà mamprendre un camí que no haurà de tenir una durada rigorosa i prevista. Aquell que vol aconseguir el talismà que li proporcionarà la bona fortuna caminarà fins que no podrà més perquè les forces se li esgoten i ja li falta l’esma. Aleshores es detindrà, respirarà fons i, malgrat la defallença, seguirà caminant al ritme que les forces li permeten. En tornar a sentir que defalleix tornarà a alçar-se després d’un breu descans i continuarà el seu camí. I així fins a set vegades. En la setena defallença mirarà al seu voltant i buscarà amb els ulls una pedra no gaire grossa, que càpiga fàcilment a la mà i que no resulte molesta per tal de dur-la a sobre. Aquesta pedra, després de dedicada i consagrada de forma convenient, esdevindrà el millor amulet personal i intransferible de manera que el seu poder es concentrarà en la persona que l’ha construït i no serà per tant susceptible de ser venut o regalat a ningú altre.

Quan tot semble perdut, en els períodes difícils de la vida, mirar la pedra li farà recordar que encara pot anar endavant una mica més lluny. Les set vegades que va haver de superar la defallença li faran caure en el compte que, de vegades, estarà de més insistir perquè en la realitat també existeixen límits i fronteres que no haurien ser ultrapassades. Així, de la mateixa manera que hi ha moments per a encetar un projecte i mantenir-se en ell, ha d’haver-hi també un temps per tal d’abandonar-lo sense voler anar més enllà del que aconsella la prudència.

Encara que jo personalment no he seguit el ritual d’una manera estricta, sí que dispose d’un amulet que conserve al cotxe i que deixe sempre a la vista per tal de no oblidar-lo. Es tracta d’una pedra petita i arrodonida sense cap marca específica que la faça ressaltar.

De vegades mire la pedra atentament i això em recorda que no sempre ha estat com ara és, que molt de temps abans va formar part d’una roca més grossa de la què, per alguna raó desconeguda però imaginable, fou amputada i és per això que no ha existit sempre per ella mateix i sense deure-li res a ningú. Les seues formes arrodonides em fan caure en el compte que ha hagut de rodar molt de temps i moltes voltes fins que ha perdut les arestes, que de ben segur tenia, i així ha anat endolcint-se alhora que perdia les formes agressives, violentes i punxoses. Pare esment que, malgrat que es petita i cosa poca, es podria encara trossejar en altres més petites. Però, sobretot, intente no oblidar que sempre cap la possibilitat que algú l’agafe i la llance ben lluny de tal manera que, en caure entre altres pedres similars, seria gairebé impossible identificar-la de manera inequívoca. No deixa de ser, a la fi, una pedra entre pedres.