VERITAT

VERITAT

Encara que potser semble mentida, en la filosofia i en la ciència no està gens clar allò que puga ser la veritat. Conèixer-la és, probablement, una aspiració tan antiga com el propi pensament. És ben possible que el pensament haja de ser considerat com una eina per tal de trobar la veritat, per a discriminar allò fals i distingir-ho del que és vertader. Una preocupació per a tots sempre o, si més no, de quan en quan: per als jutges, els científics i la gent corrent com nosaltres mateix.

Si haguéssem de fer categories entre els científics, considerant la seua posició respecte a la veritat, podríem distingir entre els anomenats positivistes, que entenen que la veritat està en algun lloc fora de la ment humana, com esperant a ser descoberta i només ens cal tenir paciència, insistència, i un bon mètode per acabar coneixent-la; i aquells altres  que dubten de la capacitat humana per accedir al que efectivament siga la realitat vertadera de debò.

Aquests darrers, que han estat anomenats constructivistes, donen per entès que la realitat no pot ser coneguda veritablement, que només accedim a ella de manera deficient i de la única forma que ens permeten les nostres condicions, tan limitades, de percepció i de raonament. Així, com que no podem conèixer la realitat, construïm mapes per orientar-nos-hi o, com diuen ara, narracions sobre ella. Ens resignem a que els mapes ens permeten, d’alguna manera, fer prediccions que s’acompleixen i els acceptem, almenys fins que trobem una altra narració que prometa més possibilitats profètiques. Mapes que han de reflectir, d’alguna manera, una realitat que desconeixem però que ens han de facultar a recórrer un territori que, lluny de ser conegut, és només sospitat.

Després de  tot  hi ha qui pensa que la ciència hauria de ser més humil i avenir-se, únicament,  a produir models  que representen la realitat desconeguda per tal d’anticipar, el més exactament possible, el seu comportament. Si passa X en aquestes circumstàncies concretes, podem esperar que la conseqüència serà Y. Tot un exercici de modèstia epistemològica la dels constructivistes.

Potser no és difícil d’entendre que un arbre, per exemple, no pot ser percebut de la mateixa manera ni significar el mateix per a una formiga que per a una persona; com tampoc un cos humà constitueix la mateixa referència per a una cèl·lula que hi forma part com per al nostre veí del pis de dalt del nostre.

Clar que, sense necessitat de centrar-nos en  qüestions tan serioses, respectables i solemnes com puga ser la ciència, trobem moltes altres situacions que ens permetran tenir consciència de com una mateixa realitat és percebuda de manera distinta. Quan assistim a un debat públic o a una conferència, per exemple, no recordarem, dues hores després, més d’un 15% del contingut que hem escoltat. I els diferents espectadors no és molt probable que coincideixen en el 15% del contingut recordat. Sovint podria dir-se que han assistit a esdeveniments diferents, malgrat que, segons sembla, coincidents en el temps i en l’espai.

Quan es tracta de relacions interpersonals o intergrupals el resultat pot  acabar essent especialment conflictiu i podem començar a discutir si una de les parts ha dit o no determinada cosa o si la intenció amb què s’ha dit era aquesta o l’altra. Alguns conflictes poden tenir ací el seu origen o la seua continuació. Trobar l’objectivitat absoluta en les relacions interpersonals sembla sovint impossible o, almenys, ben difícil. Potser no ens cal sempre l’objectivitat i, fet que som subjectes, la subjectivitat és inevitable. La màxima aspiració que podem tenir és probablement la intersubjectivitat, una mena d’acord entre subjectes en què les coses són de determinada manera, una mena de consens per decidir que el què ha passat és el què ha passat o el què és, és el què és. Consens, més o menys precari; potser siga suficient.

Com que les coses són com són i hem d’assumir les nostres limitacions podríem dir, per tal de considerar que tenim una comprensió suficient d’un fet social concret, que el coneixem quan som capaços de descriure’l des de tres posicions diferents. Aquest plantejament compta amb una certa tradició en l’àmbit de la psicologia i resulta ben útil. Des de la posició ú (1) podem descriure la situació considerant únicament el nostre punt de vista, inclosos els nostres biaixos i prejudicis, sense tenir en compte els punts de vista dels altres. Cal ací que ens centrem en com són les coses vistes des de nosaltres com si la nostra fóra la única possibilitat de percepció i coneixement.

Des de la posició dos (2) hauríem de descriure la situació que pretenem comprendre des del punt de vista de l’altra persona (o les altres si en són més d’una). Es tracta de descriure com són les coses tal com es veuen des de l’altra part. Segurament s’hi observen coses que resultaven invisibles des de la posició ú i podrem entendre perquè l’altre diu les coses que diu o pensa les coses que pensa. Nosaltres també diríem les mateixes si estiguéssem en el seu lloc i veiéssem les coses com  l’altre les veu.

La posició tres (3) completa les anteriors i consisteix a veure la situació com ho faria un espectador neutral i indiferent als actors implicats. Per tal de considerar el valor d’aquesta tercera posició només ens cal recordar com podem trobar trivials situacions i conflictes en què ens hem implicat després que passe un temps suficient, o com ens confessem incapaços d’entendre que altres es capfiquen en esdeveniments i episodis que valorem com absurds quan ens els conten. Clar que si no som protagonistes directes tampoc no tenim la mateixa implicació emocional.

Sí, potser siga una bona opció considerar que comprenem una situació quan som capaços de descriure-la des de les tres posicions d’observació possibles. Ja sabem que no és la veritat objectiva i sacralitzada que es podria escriure en majúscula però no negareu que, a efectes pràctics, es tracta d’un succedani profitós i que se n’aproxima prou.