LLIBERTAT

LLIBERTAT

Jean Paul Sartre va plantejar que les persones estàvem condemnades a ser lliures pel simple fet de tenir consciencia. Sembla que no és possible percebre’ns a  nosaltres mateix sense llibertat. I l’exercici de la llibertat comporta una dosi considerable d’angoixa i així és que no podem fugir de l’angoixa. Com que els gossos, els gats i les raboses no són autoconscients sembla que no tenen les mateixes exigències de llibertat. Clar que ningú no els ha preguntat. També deia Sartre que la llibertat es manifesta especialment en les situacions límit i això ho va demostrar quan es va permetre la llibertat de renunciar al premi Nobel en 1964.

Lenin des d’un angle molt diferent al de Sartre proclamava allò què: llibertat sí però, per a deslliurar-se’n de qui?, per a fer què? Se m’acut que és com si per tal d’accedir a una determinada quantitat de diners fóra imprescindible justificar: per anar on? per a gastar-los en què?

Erich Fromm ens va fer caure en el compte, com també havia insinuat Sartre, que potser la llibertat ens farà por si, a més de proclamar-la o reclamar-la, en fem us pràctic. Ja va indicar-nos, i va haver de viure-ho ell mateix, que optar per la llibertat, més enllà de les paraules o de les declaracions de principis pot comportar, i habitualment ho fa, l’aïllament, la incomprensió i la soledat.

Isaiah Berlin, un pensador jueu nascut a Letònia i empeltat de britànic, va seccionar la idea mateix de la llibertat aprofundint en una distinció, que també han fet altres, entre llibertat negativa i positiva. La negativa seria la que se’n deriva del fet que ningú ni res s’oposa a la nostra capacitat de pensar o actuar; la positiva fa referència a la capacitat per a decidir i modificar el nostre entorn, per prendre iniciatives que ens permeten determinar el nostre camí d’una manera activa. Sovint moltes persones reclamen la llibertat negativa (no deixa de ser una condició mínima de la dignitat humana) i en molt poques ocasions utilitzen la llibertat positiva. Decidir és difícil i, com sabem, pot comportar una certa angoixa per a la què no sempre hem aconseguit l’entrenament suficient.

Quan decidim, generalment es produeix un cert penediment posterior a la decisió. I això no és tant per l’opció que hem pres com per totes les alternatives que no hem utilitzat. És com si allò que mai no hem tingut, ara, després de no haver-ho volgut, o almenys d’haver considerat la possibilitat d’obtenir-ho, ho consideréssem una pèrdua. I una pèrdua sempre implica, d’alguna manera, un dol. He conegut gent que trenta anys després d’una decisió encara trauen a la conversa, amb regularitat insistent, com ara viurien molt millor si, en el seu moment, la seua tria hagués sigut una altra distinta a la què van fer efectivament. Així, les decisions no és només que provoquen pèrdues sinó que també poden tenir el poder d’ancorar-nos al passat en bona mesura. Algú de qui no recorde el nom va dir que som el resultat de les decisions que hem pres. O de les que no hem pres, podríem també dir.

No ens considerem ingenus  i tenim sospites més que fonamentades per pensar que això de la llibertat té tota la pinta i la fisonomia de ser un mite. Ja és sabut que un mite és una mena de conte que no podem considerar literalment veritable.  Però també és ben cert que els mites fan la seua funció i són sovint imprescindibles per explicar-nos a nosaltres mateix i per donar sentit a una part, almenys, del que pensem i fem. Els meus dubtes respecte a la naturalesa mítica de la llibertat es refereixen ací a l’àmbit individual i interpersonal i no tant  al col·lectiu, jurídic i polític, on la idea mateix de llibertat forma part del sistema i tot aquest cauria si no existís. Només un exemple: en nom de què  condemnaríem a un assassí si no poguéssem considerar que la seua acció ha estat conseqüència d’un acte lliure i susceptible, per tant, d’implicar algun tipus de responsabilitat personal?

Ens cal el mite, almenys  el de la llibertat. També ens pot venir molt bé i ser molt útil considerar que, en realitat, és només que això, un mite. Ens permetrà defugir i conjurar la por a haver d’usar-la i així la dissonància que seria capaç de provocar-nos. La idea de la llibertat és ben útil, el mite de la llibertat ho és potser encara més.

Malgrat que Lenin no sembla a hores d’ara el personatge més prestigiós, influent  i reputat d’aquest moment històric, podem deixar-nos interpel·lar per les seues paraules. Pensant en nosaltres mateix en tant que individus i éssers personals:  llibertat sí però, per a fer què?