REDECIDIR

Resultat d'imatges de Flechas de direccion con persona. imagenes gratuitas

REDECIDIR

La infància és de vegades un aixopluc a què podem tornar en els moments de malaurança i allí ens troben protegits, estimats, i amb l’alegria de qui aprèn cada dia alguna cosa nova, descobreix un misteri que no sabia que existia o, simplement ens sentim abrigats perquè, vist des d’ara, tot ens resulta previsible. Tota una aventura sense haver d’assumir riscos innecessaris.

Clar que no sempre és així, també la infància és una geografia que sovint esdevé terrible per a alguns. Només com un exemple, triat sense intenció, es calcula que una xiqueta o xiquet de cada deu patirà abusos sexuals per banda d’algun adult del seu entorn. Després, quan creixerà, potser no ho contarà a ningú. Ja no entrem en altres qüestions que se n’afegirien, com ara l’assetjament escolar, els sentiment d’infravaloració, les pors no confessades, les angoixes per allò que no es comprèn del món dels adults, la dependència, la vulnerabilitat, i tantes altres.

Un paisatge divers el de la infància. Després, el pas del temps potser ens endolcirà el records i la memòria farà la seua feina per protegir-nos de tot allò que ens produiria mal si ho tinguéssem massa present. La ment disposa de mecanismes que fan les seues tasques de manera diligent més que no sempre en siguem conscients.

Com que la infància és el període de major vulnerabilitat de l’ésser humà, també és quan som més receptius per incorporar els missatges més variats sobre nosaltres mateixos. És sabut que, en gran mesura,  som allò que els altres (els altres significatius) ens han fet creure que som. I ens ho fan creure de manera sistemàtica encara que no necessàriament planificada. Reiteradament ens diuen per a què valem i per a què no estem dotats: valem per a les matemàtiques o per a les llengües, o no valem per a res, o sempre som menys que els nostres amics, o germans o cosins, ens diuen com es suposa que som, líders quan estem amb els altres, o seguidors, o generosos, o egoistes; ens diuen a què hauríem de tenir por, a quedar-nos sols, a que ningú no vulga estar amb nosaltres, a ser pobres, a no agradar-li a les persones de l’altre gènere o del mateix, a ser diferents, o a no triomfar en la vida. I gairebé sempre els adults ho fan amb la millor de les intencions: per protegir-nos, per a que no assumim riscos innecessaris, per aconseguir que siguem acceptats socialment i no patim més del que caldria, per a fer créixer en nosaltres l’esperit competitiu i de lluita, …

Em contava una persona que quan tenia cinc anys, un dia a l’escola li donaren un diploma amb el seu nom retolat i el títol de “pintor excel·lent”. Quan va arribar a casa va córrer a mostrar-li el diploma a la mare que, en llegir-lo, li va preguntar si també als altres xiquets li havien donat el mateix diploma i, en contestar que sí, el va esgarrar davant ell dient-li que si el tenien tots això només era un paper que no valia res. Aquesta persona m’ho contava quan ja havia complit els 50 anys i encara li costava no posar-se a plorar en evocar l’escena.

Quan li passen aquestes coses a un xiquet o a una xiqueta menuda la seua capacitat d’anàlisi és ben limitada i, a més, aquells que li parlen són les persones significatives, les més importants, les que se suposa que més l’estimen i l’han de protegir. Difícilment són capaces d’analitzar lògicament la situació i menys, de pair-la, és a dir, incorporar allò que podrà ser útil i nutritiu i expulsar allò que no és altra cosa que merda.

La bona qüestió és que, entre uns i altres, el món adult ens va configurant, ens esculpeix sense tenir, moltes vegades, un model a què hauríem de semblar-nos. Així, els resultats són ben diversos.

Moltes de les distorsions i mancances que tenim a l’edat adulta són resultat dels missatges que vam rebre en la infància. Missatges que ens vam engolir i que no teníem la capacitat de pair. Les nostres capacitats cognitives i emocionals estaven encara a mig fer i els missatges ens impactaven de ple, sense filtres, sense defenses i, per molt que ara sabem que potser responien a les pors i a les mancances dels adults, des d’aquell moment deixaren la seua marca en nosaltres. Encara la merda la tenim dins després dels anys. Vam decidir, des de la vulnerabilitat de la infantesa, acceptar  allò que ens oferien perquè la dependència té aquestes coses, que procura no defraudar i adaptar-se sempre que siga possible.

Gran part del treball terapèutic que fem amb les persones que ens consulten es relaciona amb això: tornar a decidir sobre com som, quines pors hem de tenir, quines angoixes es suposa que ens han de ser pròpies o quines dependències tenim por de trencar. Ara, ja persones adultes, molt sovint cal recordar que no som tan vulnerables, que ens podem oposar als missatges, els d’abans i els actuals, i que hem de integrar en nosaltres allò que pot nodrir-nos i fer-nos créixer i, per altra banda, expulsar la merda, que en això consisteix la digestió. Redecidir.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s