COM FABRICAR UN AMULET DE LA BONA SORT

COM FABRICAR UN AMULET DE LA BONA SORT

Conten alguns mestres il·lustres de l’ocultisme que una de les fórmules més eficaces per tal de construir un amulet, que ens proporcione bona sort i una fortuna favorable en els moments de dubte i de incertesa, consisteix a seguir el procediment següent:

Amb només que l’horitzó per davant caldrà mamprendre un camí que no haurà de tenir una durada rigorosa i prevista. Aquell que vol aconseguir el talismà que li proporcionarà la bona fortuna caminarà fins que no podrà més perquè les forces se li esgoten i ja li falta l’esma. Aleshores es detindrà, respirarà fons i, malgrat la defallença, seguirà caminant al ritme que les forces li permeten. En tornar a sentir que defalleix tornarà a alçar-se després d’un breu descans i continuarà el seu camí. I així fins a set vegades. En la setena defallença mirarà al seu voltant i buscarà amb els ulls una pedra no gaire grossa, que càpiga fàcilment a la mà i que no resulte molesta per tal de dur-la a sobre. Aquesta pedra, després de dedicada i consagrada de forma convenient, esdevindrà el millor amulet personal i intransferible de manera que el seu poder es concentrarà en la persona que l’ha construït i no serà per tant susceptible de ser venut o regalat a ningú altre.

Quan tot semble perdut, en els períodes difícils de la vida, mirar la pedra li farà recordar que encara pot anar endavant una mica més lluny. Les set vegades que va haver de superar la defallença li faran caure en el compte que, de vegades, estarà de més insistir perquè en la realitat també existeixen límits i fronteres que no haurien ser ultrapassades. Així, de la mateixa manera que hi ha moments per a encetar un projecte i mantenir-se en ell, ha d’haver-hi també un temps per tal d’abandonar-lo sense voler anar més enllà del que aconsella la prudència.

Encara que jo personalment no he seguit el ritual d’una manera estricta, sí que dispose d’un amulet que conserve al cotxe i que deixe sempre a la vista per tal de no oblidar-lo. Es tracta d’una pedra petita i arrodonida sense cap marca específica que la faça ressaltar.

De vegades mire la pedra atentament i això em recorda que no sempre ha estat com ara és, que molt de temps abans va formar part d’una roca més grossa de la què, per alguna raó desconeguda però imaginable, fou amputada i és per això que no ha existit sempre per ella mateix i sense deure-li res a ningú. Les seues formes arrodonides em fan caure en el compte que ha hagut de rodar molt de temps i moltes voltes fins que ha perdut les arestes, que de ben segur tenia, i així ha anat endolcint-se alhora que perdia les formes agressives, violentes i punxoses. Pare esment que, malgrat que es petita i cosa poca, es podria encara trossejar en altres més petites. Però, sobretot, intente no oblidar que sempre cap la possibilitat que algú l’agafe i la llance ben lluny de tal manera que, en caure entre altres pedres similars, seria gairebé impossible identificar-la de manera inequívoca. No deixa de ser, a la fi, una pedra entre pedres.